Blanc i en ampolla

Avui, l’ampolla ha desaparegut i el bric ocupa el seu lloc. Però l’expressió segueix viva... per motius diferents. Si aquest líquid blanc i tancat és llet, ¿per què hem de pagar quaranta o cinquanta cèntims més només per portar estampada una primera marca? Aquesta xifra pot semblar insignificant, però sumada a altres petites despeses acaba minvant economies ajustades.

L’èxit de la marca blanca és senzill: el bàsic. Pa, llet, ous, iogurts, paper higiènic... Productes que necessitem, però que no desitgem. L’escàs marge per al luxe que ens deixa el cistell de la compra el reservem per a una xocolata d’importació, no per a un paper higiènic prèmium.

Ara, fins i tot el petit luxe alimentari és de marca blanca. Les grans distribuïdores han aconseguit la quadratura del cercle: la marca daurada de la marca blanca, una línia exclusiva per sentir-nos alimentàriament menys precaris. Els productes que llancen són tendència a les xarxes, sant i senya del màrqueting modern.

Les marques blanques han copat així l’arc aspiracional de qualsevol consumidor: necessitat, desig, exclusivitat i estalvi.

Aquest moviment ha descol·locat fabricants de tota la vida. L’única carta per competir que els queda és igualar les ofertes agressives de la marca distribuïdora o treballar per a ella.

Notícies relacionades

Javier Peña: "El combustible per salvar el planeta és l’esperança"

"Ser modern és defensar una Espanya unida"

N’hi ha prou amb mirar la lletra petita dels productes que consumim: moltes marques reconegudes són les que elaboren les "no marques". Una estratègia per diversificar ingressos, aprofitar la capacitat productiva i assegurar vendes a grans supermercats, sense que la seva marca perdi prestigi.

Al final, preval la infidelitat a tres bandes: el consumidor que canvia de producte segons el preu sense remordiments; el fabricant que traeix la seva marca disfressant-la de marca blanca; i el distribuïdor, el gigoló mestre del joc, que converteix la necessitat en desig.