El sistema en joc

Els noranta van ser també la "dècada daurada de la cooperació internacional", marcada per campanyes socials que reclamaven dedicar el 0,7% del PIB a aquesta causa. La globalització de les comunicacions va implicar anys de progressiva americanització cultural i social, en els quals milions de joves d’arreu del món aspiraven a vestir les marques de roba, consumir el menjar ràpid i admirar els productes audiovisuals de la joventut nord-americana. La pau alentia el frenesí de la indústria armamentística i la guerra, com a idea, deixava de semblar atractiva o rendible.

En les últimes dues dècades, la tendència ha sigut completament inversa. Després dels atemptats de l’11S el 2001, l’anomenada Guerra Global contra el Terrorisme impulsada per Bush va desplaçar l’economia i el desenvolupament com a motors de les relacions internacionals, en favor de la seguretat i del poder polític entès com una finalitat en si mateix. Les consegüents crisis financera global i pandèmia mundial van posar a prova els mecanismes internacionals, servint com a excusa per als discursos més populistes i elevant líders polítics que utilitzen la desinformació, l’anomenada postveritat i algoritmes estratègics enfangant el debat públic amb finalitats purament lucratives. Els estats, com a estructures, perden pes davant líders i elits econòmiques. Els beneficis que generen empreses com Amazon i Microsoft dupliquen el PIB de molts països, i els seus CEO exerceixen aquest poder simbòlic amb absoluta desinhibició. Que ho facin aquests empresaris o els fons que els financen no sorprèn, però que líders democràtics abracin també el caos és profundament alarmant.

Notícies relacionades

L’Orquesta Panorama

No són persones, són tenebres

És en aquesta anarquia on funcionen millor aquests líders que trenquen les regles, les retorcen, les utilitzen al seu favor i fereixen profundament el sistema des de dins. Trump torna en un moment especialment crític, amb Europa òrfena de la veu unificadora de Merkel, la Xina estenent els seus tentacles pels continents del Sud Global, i Rússia empantanegada en una guerra de desgast. En comptes d’assumir el lideratge cap a una nova etapa d’acords i entesa, capaç de pressionar Putin per abandonar Ucraïna o de frenar l’expansionisme xinès, Trump afegeix gasolina al foc. ¿Per què voldria un president nord-americà provocar més caos, en comptes d’alçar-se com el gran salvador del moment? Perquè Trump és, abans que res, un empresari. Un narcisista imprevisible, sense formació geopolítica ni diplomàtica, però amb una visió empresarial autoritària. El caos el fa sentir-se poderós, i és en aquest desordre calculat on aquests líders personalistes guanyen. Ofereixen solucions als mateixos problemes que contribueixen a crear, mentre dinamiten les estructures sobre les quals s’havia construït el sistema internacional. Mecanismes com la cooperació multilateral, el dret internacional o els tractats aturaven cops i establien mínims comuns, però a l’actual escenari geopolític els seus ressorts de protecció i rendició de comptes resulten clarament insuficients i alarmants.

¿Què passarà, llavors, en els pròxims anys? ¿Persistirà el compromís de la majoria amb l’ONU o les seves agències, tribunals, comitès i espais de cooperació internacional es buidaran a poc a poc, fins a convertir-se en una arquitectura simbòlica cada vegada més fràgil? El sistema està en joc i la principal amenaça ataca des de dins.