610,8 km
Tot s’anirà ajustant
IAG, el sisè grup més gran d’aerolínies del món per facturació, va anunciar ahir que una de les seves filials, Vueling, començarà a substituir progressivament les seves aeronaus d’Airbus per les de Boeing. Airbus, participada en un 10,8% respectivament per l’Estat francès i l’alemany i en un 4,1% per l’Estat espanyol, és un dels grans èxits industrials de la Unió Europea (UE), líder en fabricació d’avions comercials i de combat. Boeing és una de les empreses més simbòliques de l’edat d’or de la indústria nord-americana, que ha sigut capaç de sobreviure a crisis i a la competència europea contra vent i marea. A la cartera d’IAG, amb seu al Regne Unit, a més de Vueling hi ha British Airways, la irlandesa Air Lingus i les espanyoles Level i Iberia. El primer executiu d’IAG és l’espanyol Luis Gallego. El president del consell d’administració és un altre espanyol, Javier Ferrán.
En un altre moment històric, la decisió d’IAG amb prou feines hauria cridat l’atenció. En aquesta ocasió, sí. Sobretot, després dels acords comercials –llegiu imposició d’aranzels– imposats en termes generals pels Estats Units al Regne Unit –un 10%– i a la UE –un 15%– a canvi de tripijocs comercials. Amb tot, una negociació com la que ha pogut tenir IAG/Vueling amb Boeing no és d’un dia per l’altre. Hi ha decisions i aspectes operatius que porten mesos negociant-se, fins i tot previs a l’elecció de Donald Trump com a president dels EUA. A la seu d’Airbus, a Tolosa, França, alguna cosa hauran de dir.
Notícies relacionadesA partir de fa unes hores, qualsevol moviment empresarial que es faci entre els dos costats de l’Atlàntic es mirarà amb lupa. Aquí ja no només es tracta que l’oli espanyol –directament o indirectament a través d’Itàlia– i el cellerer hagin d’apujar preus i ajustar costos per poder vendre al client americà; sinó dels pròxims acords empresarials que es produeixin. Un exemple més: l’energètica espanyola Iberdrola ha anunciat una ampliació de capital de 5.000 milions per continuar invertint als EUA, on preveu injectar 20.000 milions fins al 2030. Més operacions estan a punt de caure i companyies com Inditex, que factura un 18% allà, hauran de dilucidar si els compensa continuar exportant o muntar una fàbrica a Iowa, Kansas o Carolina del Sud, per esmentar qualsevol estat.
La UE –Ursula von der Leyen és una enviada d’Emmanuel Macron, del canceller alemany, Friedrich Merz, i cada vegada més de la primera ministra italiana, Georgia Meloni– ha preferit un mal acord amb la Casa Blanca que treure el llançaflames. Preocupa més, com ja s’està veient, l’entrada a Europa de productes xinesos –des de tèxtils a preu de saldo fins a cotxes competitius– que arriben subvencionats (ai, el dúmping), sense garantir en origen dels mínims respectes al dret laboral, que sí que poden perjudicar la indústria local. Molts dels que critiquen la definida com a rendició de la UE davant els EUA eren els mateixos que fa 30 anys clamaven contra la deslocalització de les empreses europees a Àsia. Canvien sovint de camisa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
