A contrallum
El xiclet d’ahir
–No sé amb qui parlo quan parlo amb tu –li diu una dona a un home a la taula del costat de la terrassa on llegeixo el diari.
–¿Com que no saps amb qui parles? Amb mi, amb l’Enrique.
La dona xarrupa la seva beguda i pensa. Es produeix un silenci que jo aprofito per mastegar una patata fregida. M’agrada el soroll que produeixen les patates fregides a la meva volta cranial, excepte quan estic escoltant una conversa interessant o terrorífica.
–Abans, quan ens vam conèixer –prossegueix la dona–, jo sabia amb qui parlava, o creia saber-ho, però ara no, no sé qui ets tu ni qui soc jo quan estic amb tu.
–Tu ets la Rosa i jo soc l’Enrique, no et tornis boja.
La dona fa un esforç per ser la Rosa, però no ho aconsegueix.
–No aconsegueixo ser la Rosa –diu–, almenys no la Rosa que tu esperes que sigui.
–¿Jo? ¿Què, jo? Acabes de dir que no saps qui soc jo.
–No m’emboliquis.
–Ets tu que t’emboliques, Rosa.
–No em diguis Rosa amb aquest to que fas servir.
–¿Amb quin to?
–Amb el to del subratllat. Ja sé que en una dimensió de mi soc la Rosa, però no la Rosa que era quan tu eres el Roberto.
–M’acabes de dir Roberto i soc l’Enrique. El Roberto és el teu marit.
–Dona’m un cigarret –li acaba dient ella.
–No ho paguis tot amb el tabac, saps que et fa venir mal de cap.
Notícies relacionades–Per això mateix, dona-me’l.
La dona encén el cigarret alhora que el cambrer em porta un platet d’olives. Aparentment, li he donat les gràcies a ell, però en realitat les hi he donat al meu pare, que sempre em convidava a olives quan era nen. És possible que mai sapiguem amb qui parlem al parlar amb algú. Tampoc si el xiclet que masteguem avui és el d’avui o el de fa mil anys, quan anàvem al col·le. Tot és molt confús.
