Dimissió
Noelia Núñez /
La revelació a les xarxes socials per part del ministre de Transports, Óscar Puente, de les incongruències en l’historial acadèmic de la dirigent del PP Noelia Núñez, ha acabat provocant la dimissió de la ja exdiputada. Núñez afirmava que tenia un doble grau de Dret i Ciències Jurídiques de l’Administració Pública, a més de Filologia Anglesa, quan mai ha completat cap titulació. Al principi es va defensar argumentant que la seva intenció no havia sigut enganyar, i que si no havia acabat els seus estudis era per les exigències de la vida política, però finalment la notorietat mediàtica i a les xarxes la va portar a reconèixer l’engany i a acabar renunciant a la seva acta de diputada al Congrés i a la vicesecretaria de Mobilització i Repte Digital del PP. Un gest que el seu partit ha volgut presentar com un exercici d’exemplaritat, quan l’exemplar és no mentir, i això és el que se li ha d’exigir a un polític. Que tingui estudis és matisable.
Sovint es qüestiona la formació dels polítics, però el cert és que a Espanya, almenys en la cúspide de la professió –diputats, ministres i consellers autonòmics–, el nivell educatiu és elevat. Més del 90%, si no menteixen, afirmen tenir titulació universitària, i molts d’ells són advocats, una constant que ja va descobrir Max Weber fa més d’un segle. I si tenim en compte que del total de la societat només un 28% tenen títol universitari, cal considerar que els polítics són elit i que majoritàriament compleixen uns requisits formatius.
Notícies relacionadesD’entrada, sembla raonable exigir a les persones que es dediquen a la cosa pública un nivell de formació elevat. No en va, la seva activitat ens afecta com a ciutadans, ja que ells fan les lleis que els regeixen i gestionen els nostres diners. No obstant, aquesta exigència hauria de dependre del tipus de càrrec que s’ocupa i de les funcions que s’hi exerceixen, ja que no és el mateix ser diputat que governant. Als governants els hauríem d’exigir una formació conforme amb les seves responsabilitats directives. En canvi, els diputats són els representants dels ciutadans i, si atenem algunes teories de la representació política, haurien de ser un mirall fidel de la societat, el que Hanna Pitkin denomina la representació descriptiva. D’acord amb això, si en la societat hi ha molts ciutadans sense formació, que hi hagi diputats també sense formació no seria un aspecte negatiu, sinó que aportaria legitimitat simbòlica i seria una garantia de la igualtat d’oportunitats en l’accés a la representació.
El problema és que, quan ara topem amb polítics sense estudis superiors, no és perquè es busqui representar fidelment l’electorat ni garantir la igualtat d’oportunitats, sinó perquè aquestes persones han prioritzat la seva carrera política i l’han convertit en una professió a falta de qualsevol altra, quedant a mercè del partit. I en molts casos, avergonyits per això, falsegen la seva condició.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
