La vida és un país estranger

La vida és un país estranger pel qual vaguem esperant que es desperti el senyal de l’amistat, un quiosc que porti els teus diaris, una trobada inesperada, el record pel qual tu vas viatjar fa segles.

Aquesta manera de deambular per la vida de les ciutats m’ha portat ara a Mèxic, terra dels nostres exiliats, on la Guerra Civil es va prolongar com un mirall trencat. Aquí vaig assistir a la impressionant trobada que hi va haver a Chapultepec, en el centre de l’immens bosc. Va ser el retrobament dels que se’n van anar i dels que es van quedar, els que van fugir en vaixell de la guerra i aquells que es van quedar, o no havien nascut, i van venir més tard al coneixement de la història trista del seu país, Espanya.

No soc aquí, a Mèxic, per rememorar aquell moment, al qual vaig venir sent un noi, sinó perquè em van atraure alguns personatges de la història que van ser sempre part de nosaltres mateixos. Escriptors com Gabriel García Márquez, Octavio Paz i Elena Poniatowska, que m’agradaria veure junts a través d’una escletxa impossible.

Però, com diuen aquí, ni modo. Uns no hi són, d’altres ja estan rememorant aquells temps en què Espanya es venia a reconèixer aquí, a saber-se, a estimar-se després de la trista contesa que a Mèxic es va viure com un pelegrinatge, l’España Peregrina de José Bergamín i de León Felipe, de tants com els que van perdre la vida enyorant el país del qual van venir.

Veig, com si fos avui, deambulant per l’avió que va fer escala a Madrid per portar-lo al Mèxic que celebrava el poeta, Rodolfo Llopis. Aquest era a París l’últim vestigi institucional de la República, que existia només al cor dels vençuts i en la nostàlgia dels que, sent joves, cantàvem d’amagat "Espanya demà serà republicana".

Allà veig Llopis, passejant la melancolia dels seus ulls per les senderes de l’avió que en aquesta parada semblava un vaixell clandestí al cel que dominava Franco. El vell republicà anava per les senderes del vaixell, mirant a un costat i a l’altre, reconeixent nous semblants dels que des de Madrid portaven flors vermelles al passat. Aquella rastellera de noms propis que saludava Llopis eren Félix Grande, Celso Emilio Ferreiro, José Miguel Ullán, Ramón Chao i José Manuel Caballero Bonald, cap dels quals ja no és amb nosaltres... Els esperava un gallec insòlit, Alejandro Finisterre, l’exiliat que va inventar el futbolí...

Va ser un viatge extraordinari, sobretot quan la gentada que va concitar la idea de l’homenatge a León Felipe es va trobar a l’hotel Camino Real amb els seus amics de l’altre costat, exiliats com Juan Marichal, que al venir de l’exili es va sentir tan a prop d’Espanya com la seva escriptura.

Marichal i tants d’altres estaven aquí amb restes inquietes de l’España Peregrina, que ja no existeix però que mentre va durar, amb Bergamín al capdavant i tants d’altres, assenyalava al món oblidadís que encara era possible (amb la Guerra Mundial pel mig) salvar el país de la bravata de Franco. Aquest regnava encara, naturalment, quan fèiem aquest viatge.

Vaig veure com Octavio Paz s’abraçava amb els que van ser els seus amics durant el setge de Madrid. Durant la guerra ell era un jove, i ho era més encara en els anys del setge, quan passejava pels voltants de la Biblioteca Nacional, aquell riure petitó que exhibia, aquesta vegada, al mig dels seus amics d’Espanya o de la diàspora.

Notícies relacionades

El virus de la ‘titulitis’, propagat sense fi

El singular cas Montoro

Va ser una trobada que no oblido. Ara em ve a l’estiu de Mèxic, els avions sonant sense parar sobre la ciutat assolellada de Chapultepec, on León Felipe espera flors del temps. Aquella abraçada d’Espanya i d’Espanya, les dues Espanyes, la de la tristesa i la de l’esperança, sent totes dues l’alegria d’agrair a Mèxic la seva acollida. I ara recordo que, de vegades, per a lament del temps i del record, es converteix en menyspreu aquesta relació inoblidable...

Els mals temps d’aquest temps (els d’Obrador, que és també asturià) fan que es trenqui la significació d’aquell viatge d’abraçades perquè un miratge polític marcat amb mesquinesa pels que, en els últims anys, han fet creure (aquí, a Mèxic, sobretot) que les dues vores, la d’Espanya, la de Mèxic, són buides i llunyanes. És una manera mesquina de dinamitar la consciència de l’amistat i això no passarà, no passarà. La vida és un país estranger. És cert. Però no aquí. Aquí no pot ser-ho.