El Parlament i el carrer

La comparativa confirma, fins a cert punt, l’existència d’una bretxa entre el discurs polític entre les parets de les cambres i els interessos ciutadans. Mentre que l’habitatge, per exemple, és la primera preocupació per al 19% dels espanyols, per sobre de qualsevol altra (i suposa una de les tres primeres inquietuds per al 40%), només el 3,8% d’aquestes actuacions de control dels grups de l’oposició i els socis de Govern interpel·len el Govern sobre aquestes polítiques. Una distància entre la teatralitat parlamentària i la realitat que no fa més que sumar-se als motius per a l’allunyament i el descrèdit de la política entre cada vegada més espanyols. Altres carpetes (la sanitat, les infraestructures...), apunten les dades, semblen quedar-se limitades a l’actuació dels partits amb una base territorial concreta afectada per un problema específic, tot i que hagin saltat a primera línia quan poden ser útils com a ariet contra l’adversari en la política i escena mediàtica anomenades abusivament nacionals. Quan els problemes del ferrocarril afectaven a regions infradotades com Extremadura o repetidament descuidades com Catalunya probablement van ocupar menys espai parlamentari que quan els problemes es van fer notar a la capital.

Amb tot, l’agenda parlamentària respon tant a la necessitat, insuficientment atesa, de representar i reflectir les demandes i necessitats de la societat, com a la voluntat d’intervenir i influir a través de gesticulacions i escarafalls de cara a les càmeres (les dels mitjans). I cal preguntar-se si amb cert èxit. Les diferents opcions del baròmetre del CIS que indiquen insatisfacció cap a la política (corrupció, inestabilitat política) son esmentades com a primera preocupació pel 41% dels enquestats, coincidint amb el fet que els grups parlamentaris utilitzen les preguntes al Govern majoritàriament (és el tema més citat, tot i que en un 16% de les preguntes) per confrontar amb Sánchez o amb els seus ministres i abordar qüestions relatives al Govern i partits. Una cosa que també es reproduiria, probablement, en les rèpliques que des de l’Executiu es donen a aquestes interpel·lacions. ¿Representa aquest biaix autoreferencial de la classe política, retransmès diàriament, la realitat del carrer, o és el seu discurs el que ha aconseguit injectar la polarització en part de la ciutadania?

En qualsevol cas, a l’hora de reclamar responsabilitat als nostres representants, això hauria d’incloure tant una exigència perquè atenguin les necessitats reals com perquè deixin d’erigir murs i fronteres que viciïn la qualitat del debat parlamentari i, si això s’enquistés, la convivència democràtica.