¿Un estiu de turbulències?

Sánchez opta per anar tirant, sense qüestió de confiança, perquè en la sessió del Congrés de la setmana passada cap grup de la investidura li va retirar el suport. Però ni rastre de pressupostos. ¿Majoria? Podem ja no hi és –només cal escoltar Ione Belarra– i Yolanda Díaz ha retirat les seves 37,5 hores, que s’havien de votar dijous vinent. Diu que no és el moment oportú pel cas Santos Cerdán, però hi havia tres esmenes a la totalitat (PP, Vox i Junts) que l’haurien tombat.

Les 37,5 hores mostren les incoherències del Govern i de la seva majoria. La reforma laboral –el gran èxit de la legislatura passada– es va negociar i va pactar amb l’empresariat. Per contra, aquesta vegada Yolanda Díaz ho ha acordat només amb els sindicats. Els empresaris diuen que és un assumpte per negociar en els convenis i que en moltes indústries ja són realitat, però que pot danyar seriosament les petites i mitjanes empreses. El Govern (Carlos Cuerpo), amb bon criteri, ho va intentar retardar, però Yolanda va dir que "anar contra les 37,5 hores és ser mala persona". I Sánchez va dir "endavant".

Doncs no. Ara s’han congelat i des de fa temps se sap que no sortiran. Junts no les votarà. En el seu electorat hi ha molt comerç i molta pime que se senten ofesos. Fins i tot la nova presidenta del Cercle d’Economia, Teresa Garcia-Milà, prestigiada i molt independent catedràtica d’Economia, s’ha afanyat a declarar que el Cercle encara no ho ha discutit, però que creu que les 37,5 hores perjudicarien les pimes. Puigdemont acontenta així part dels seus electors, exhibeix rebuig de l’esquerra, recupera una mica de la credibilitat perduda davant l’empresariat català i obre certa complicitat amb Foment, fins i tot la CEOE. "Us puc ajudar, però demano reciprocitat". I Foment va peregrinar a Waterloo.

El fet greu és que Sumar –component clau del Govern– no admeti que la majoria és molt plural i que l’únic punt de trobada –nacionalismes a part– seria el centreesquerra. Creure que Junts (i el PNB) s’empassaran propostes arriscades a què s’oposa no només la CEOE i Foment sinó també la Pimec catalana, és desconèixer la realitat. Quan Sumar no accepta les limitacions de la majoria –i Sánchez, ranquejant, li segueix el corrent– el Govern patina. I ara el cas Santos Cerdán ha deixat tocat el president.

Però les guerres contra el Govern són tantes que, gairebé forçosament, n’ha de guanyar alguna. El rebuig del Suprem de la pretensió del jutge Peinado –que instrueix contra Begoña Gómez des de fa un any– de demanar al Congrés el suplicatori per imputar Félix Bolaños, ministre de Presidència i de Justícia, n’és una. Perquè treu ferro al cas Begoña i perquè el suplicatori contra un ministre tan rellevant com Bolaños –esforçat ministre per a tot– hauria sigut un cop.

Però hi ha mes turbulències. La pitjor és l’aparició de grups vinculats a l’extrema dreta que, després de l’agressió a Torre Pacheco a un veí de 68 anys, han cridat a "caçar immigrants" i provocat greus disturbis en una localitat on treballen molts marroquins.

Notícies relacionades

La diplomàcia que necessita Ucraïna

La festa dels 18

La tensió ja està baixant pel gran desplegament policial i perquè no s’ha aconseguit l’enfrontament entre veïns. A més, el president de Múrcia, Fernando López Miras (Partit Popular), ha condemnat amb energia els extremistes.

El gran problema és Vox. Més enllà de les seves connexions (per demostrar) amb els grups violents, l’injustificable són les declaracions d’Abascal: "Condemnem totes les conseqüències violentes que es produeixen per responsabilitat exclusiva del PP i del PSOE, que fa dècades que porten immigració il·legal que porta un augment de les violacions i de la criminalitat i provoquen la desesperació del poble espanyol". ¿Quina credibilitat té per governar –o condicionar el Govern– qui no sap que, sense els immigrants –i les dures feines que realitzen–, Espanya es paralitzaria.