Bibi i Donald

Per això es feliciten Donald i Bibi, obviant el petit detall que el que acaben de fer és una violació del dret internacional, que diposita en el Consell de Seguretat el monopoli de l’ús de la força en les relacions internacionals, tret d’en cas de legítima defensa, però aquí no ho sembla, a menys que es retorci molt l’article 51 de la Carta. És el que fan ara els poderosos: quan Vladímir Putin diu que envaeix Ucraïna per raons de seguretat nacional afirma exactament el mateix que Xi Jinping addueix per justificar les seves ambicions sobre Taiwan o sobre el mar del sud de la Xina, i el mateix que Donald Trump quan vol quedar-se amb Groenlàndia, el canal de Panamà i el Canadà. I no passa res, perquè la nova geopolítica és un retrocés respecte del Pacte Briand-Kellogg de 1928, que proscrivia les guerres, i normalitza l’ús de la violència per part dels més forts. I, tot i que s’acusa Occident d’utilitzar una doble vara per medir al condemnar els crims de Putin a Ucraïna i callar davant els d’Israel a Gaza, resulta que el mateix fan els BRICS quan critiquen Trump i Netanyahu per la massacre de Gaza però callen vergonyosament davant les barbaritats de Putin a Ucraïna. La pròpia UE no critica els bombardejos sobre l’Iran per no molestar Trump mentre negocia els seus aranzels i perquè tampoc vol que Teheran aconsegueixi l’arma nuclear. Ens han fet la feina bruta, ha dit Merz amb una sinceritat poc diplomàtica.

Després dels atacs, l’Iran ha perdut centrifugadores i científics i ha vist endarrerida per un temps indeterminat la seva capacitat d’aconseguir la bomba, tot i que sempre ha negat que volgués tenir-la. El seu antipàtic règim té un greu problema de credibilitat. També és un vell imperi que mai es rendirà, com li demana Trump. Exigir-l’hi és no conèixer-los. Les seves opcions ara són mantenir un conflicte de baixa intensitat, que no interessa els seus veïns del Golf, necessitats d’estabilitat per als seus negocis; els atacs cibernètics i terroristes dins i fora de la regió; mobilitzar els houthis i milícies xiïtes a Síria i a l’Iraq per atacar Israel, la navegació i/o les bases americanes; bloquejar l’estret d’Ormuz, pel qual circulen 20 milions de barrils diaris de petroli, una cosa que el món mai permetria; deixar de cooperar amb l’Agència de l’Energia Atòmica (ja ho ha fet), i denunciar el Tractat de No Proliferació Nuclear i començar secretament a buscar la bomba, amb l’esperança de convertir-se en tan intocable com Corea del Nord, abans que el món reaccioni. Si ho aconseguís, Trump i Netanyahu s’haurien acabat convertint en els padrins de l’Iran nuclear.

Notícies relacionades

Una ciutat que es va fer a si mateixa

Una dificultat per al PP

Però totes aquestes opcions tenen inconvenients, i el desitjable seria que l’Iran acceptés negociar un nou acord com el que va fer amb Obama el 2015 i que Trump (empès per Netanyahu) va torpedinar el 2018. Si continués en vigor no tindríem aquests problemes. Però aquesta negociació no és fàcil, perquè Teheran no es fia de Trump, que ja va denunciar unilateralment un tractat i en negociava un altre quan va iniciar l’operació Martell de Mitjanit; perquè ara les exigències americanes seran més altes, i perquè podria considerar-se una quasi rendició en un moment d’exaltació nacionalista. I, no obstant, és l’única opció realista, perquè el que també està clar és que els EUA (i Israel) no li permetran tenir la bomba i perquè el seu interès últim hauria de ser inserir-se en un sistema regional de seguretat amb els seus veïns àrabs.

El que és increïble és que un perseguit pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra presenti la candidatura al premi Nobel de la Pau de qui li ha donat les bombes per matar 57.000 éssers humans a Gaza i acaba de bombardejar un altre país per antipàtic que sigui el seu règim, que ho és. Se m’acuden 8.000 milions de ciutadans al món amb més mèrits.