Desperfectes
La catenària de Pedro Sánchez
L’argumentació i l’anàlisi perden sentit mentre les càmeres estan pendents de qui visita Santos Cerdán a Soto del Real. Ni els clàssics de la literatura picaresca donen abastament per descriure el triangle Cerdán-Koldo-Ábalos, ni la literatura del desastre va poder preveure els desperfectes de Renfe i les incompareixences del govern. La vella política s’havia presentat com a nova i, alhora, la nova resulta encara més vella. Perilla la consistència institucional. Corrupció i govern disfuncional coincideixen de forma gairebé fatal. Alguns joves estupefactes van a les biblioteques, desempolsen els manuals de regeneracionisme i acaben suposant que hi ha un futur a Instagram.
La peripècia actual de la política espanyola té un efecte aïllant. Amb recent conferència de l’ONU a Sevilla –de contingut tòpic– la ciutadania mirava cap a una altra banda, en ple defalliment de la vocació internacionalista del seu president de govern. De fet, la superfluïtat de Sánchez en el futur de la socialdemocràcia, encara que actualment presideixi la Internacional Socialista, el situa a l’illa de Robinson. A Europa han desaparegut un grapat de partits socialistes. Un flanc en discussió permanent són les polítiques migratòries. Aquí, amb experiència contrastable hi ha la primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen, que ara regeix la presidència rotatòria europea. Frederiksen i Sánchez són pols oposats en matèria d’immigració.
És previsible que, durant el semestre en curs, Sánchez no estigui en la millor posició per replicar una Frederiksen que va aprofitar l’oportunitat per esplaiar les seves tesis marcant territori propi davant de la dreta extrema. A la vista dels girs electorals activats per la crisi migratòria del 2015, els arguments de la primera ministra danesa van anar-se reforçant de manera consistent: per exemple, en restricció de les polítiques més laxes d’asil, reagrupament familiar, acolliment o control de sensepapers. Ara la tendència general, a tot l’espectre de centredreta a centreesquerra, és de polítiques migratòries restrictives després d’una llarga etapa de laxituds. S’ha vist a les eleccions europees. Coincideixen, amb matisos, Macron i Merz. Giorgia Meloni és més explícita.
Notícies relacionadesLa tesi de l’esquerra ultraprogressista és que al centredreta aquest gir gradual s’ha produït per retenir els vots que li restava la dreta extrema. Això també es diu d’una socialdemòcrata com Mette Frederiksen o del laborista Starmer. Més aviat respon a un canvi a fons en les opinions públiques que el progressisme atmosfèric impedia constatar. Si Frederiksen representa la nova ortodòxia socialdemòcrata, el PSOE —amb el llast supí de Sumar i altres socis— és ara mateix poc més que el DNI sanchista.
De la mateixa manera que estem davant d’una revisió general del bonisme migratori, l’atac de Putin a Ucraïna ha provocat que molts ciutadans es preguntessin si estan prou protegits en cas d’agressió exterior. Aquest és el gran debat de la geopolítica europea, una prova més que ser progressista és com alimentar-se del no-res. La catenària del sistema Pedro Sánchez ha quedat penjada. Som estranys en un tren. Això passa quan s’estima més la cosmètica que la cirurga.
