Les llengües dels catalans

Cap al final de l’entrevista, Ustrell pregunta per la salut de la llengua catalana, i Riera respon admetent preocupació per la davallada en l’ús del català, però acaba fent una reflexió poc habitual en el nostre debat públic. "No sé si tota la política lingüística és la més encertada", diu Riera, que afegeix: "Jo crec que el català ha de ser una llengua amable, que la gent s’estimi, no que s’imposi, i a vegades crec que els polítics ho fan d’una altra manera".

La reflexió de Riera no és gens habitual en l’esfera pública catalana, i encara menys en un mitjà públic, però, en canvi, connecta amb el sentir de molts ciutadans de Catalunya que estimem les nostres dues llengües, català i castellà, i valorem el bilingüisme consubstancial a la societat catalana com un bé molt preuat que convé preservar.

En efecte, la fortalesa d’una llengua rau en la consideració i l’estima que aquesta aconsegueixi guanyar-se entre els ciutadans en virtut de les polítiques públiques aplicades des de les administracions. A Catalunya, des del restabliment de la Generalitat amb l’adveniment de la democràcia aquestes polítiques han anat declinant des de la legítima i lloable voluntat de recuperar l’ús social i públic de la llengua catalana, després de la mort de Franco, fins a una política obertament hostil a l’altra llengua pròpia dels catalans des de temps immemorials, que és el castellà.

En l’àmbit educatiu, per exemple, el model ha anat evolucionant, a l’escalf de l’hegemonia del nacionalisme lingüístic d’inspiració pujolista, de la proposta inicial de la pedagoga socialista Marta Mata, que defensava un model de conjunció lingüística amb una presència equilibrada de les nostres dues llengües en l’educació dels nostres fills, fins a un dogmatisme excloent que sacralitza la immersió lingüística i menysprea la dimensió del castellà com a llengua dels catalans juntament amb el català.

Notícies relacionades

Veneçuela, la cara i la creu

Trump i els ecos de la Guerra Freda

Som molts els catalans castellanoparlants que estimem i cultivem la llengua catalana com a pròpia, però lamentem profundament el menysteniment institucional que pateix el castellà a Catalunya. El castellà no és, com pretenen els fonamentalistes del monolingüisme en català, una llengua estrangera, sinó la llengua de la majoria dels catalans, que compartim amb la resta dels espanyols. Però és precisament la dimensió catalana de la llengua castellana ¬–i no la seva indiscutible dimensió internacional– la que resulta qüestionada amb la política lingüística de la Generalitat.

En contra del que diuen els fonamentalistes, només una política decidida de la Generalitat en favor del bilingüisme, que reivindiqués per primera vegada en la història de l’autonomia catalana el privilegi que suposa per a nosaltres els catalans el fet de tenir dues llengües, podria suposar un nou despertar de la llengua catalana. Reivindicar obertament des de la Generalitat el castellà com a patrimoni sentimental dels catalans tindria, a parer meu, la virtut de reconciliar molts ciutadans de Catalunya amb la llengua catalana, que malauradament és concebuda per una part dels catalans com un instrument ideològic al servei d’una causa política. De la mà del castellà, el català multiplica les seves possibilitats arreu, i aquesta associació desacomplexada, aquest compromís cívic entre catalans per enaltir les nostres dues llengües, faria sens dubte que molts castellanoparlants recuperessin l’entusiasme que a les acaballes del franquisme suscitava el català entre els ciutadans de parla castellana. Com diu Carme Riera, les llengües, per ser vigoroses, han de ser estimades, i en aquest sentit la reciprocitat entre les nostres dues llengües és fonamental per restablir els afectes i assegurar la cordialitat lingüística. En el fons, és ben fàcil.