2
Es llegeix en minuts
El 2% de Cerdán

Rodrigo Jiménez / EFE

El jutge del Tribunal Suprem Leopoldo Puente va posar ahir en llibertat l’exsecretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán. La seva decisió es fonamenta justament en el fet que la informació de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ja acumula indicis coherents dels presumptes delictes que se li imputen i no cal mantenir la seva reclusió per evitar la destrucció o ocultació de proves. L’últim cop fort ha sigut l’informe que detalla un circuit d’adjudicació d’obres a l’empresa Acciona, de les quals es desprenien comissions del 2% que, directament o indirectament, acabaven beneficiant Santos Cerdán i el seu cercle familiar.

Més enllà de les conclusions evidents i de les evidències encara per confirmar (com corroborar la irregularitat dels processos d’adjudicació), la cronologia fins ara coneguda mostra que els mecanismes de recaptació (i derivació dels fons obtinguts per al seu ús particular) es van posar en marxa, per part de l’equip de confiança immediata del secretari general del PSOE i president del Govern, des del mateix minut en què aquest entorn va tenir a les mans els ressorts del partit, començant pel llavors secretari d’Organització, José Luis Ábalos, per a qui ahir la Fiscalia Anticorrupció reclamava una pena de 24 anys de presó.

Al mateix temps que s’acumulen les evidències contra els successius responsables de la sala de màquines del partit socialista, continua sense haver-hi cap evidència de finançament irregular de la formació, que apareix en tot cas més com a vehicle per obtenir un enriquiment personal que no pas com a beneficiària de les trames recaptatòries presumptament posades en marxa –amb mecanismes independents però llaços constants en què la figura de l’assessor Koldo García és omnipresent– per Ábalos i Santos Cerdán.

Amb tot, i encara que no hi hagi o continuïn sense aparèixer, provar-se o documentar-se gestions il·lícites que tinguin altres beneficiaris o intencions, és difícil d’argumentar que no hi ha cap responsabilitat més enllà de la dels implicats, almenys per falta de vigilància i control per part d’instàncies superiors, que, considerant la seva posició jeràrquica, no són gaires. O també d’afirmar que la tasca de neteja de l’escena del presumpte delicte empresa per una militant socialista responia a una iniciativa personal.

Però el fet que estigui més que en qüestió la neteja de contractes per part de ministeris, organismes públics i comunitats autònomes fa molt difícil no estendre els dubtes a qui, segons els investigadors, a instàncies dels fins ara imputats van acabar per prendre decisions de despesa que coincidien amb els desitjos, indicacions, contactes o suggeriments rebuts des de posicions de poder orgànic en el partit i el Govern. Tot i que, no només judicialment, sinó des del punt de vista de la valoració política i personal, hi ha una gran distància entre la que mereixen els responsables polítics que, sota la pressió imperativa de l’esclat de la covid, es veien impel·lits a agafar qualsevol recurs per obtenir material sanitari, i la dels que van aprofitar la seva posició en aquell moment per lucrar-se o, cenyint-nos al cas Cerdán, van poder intervenir perquè obres públiques acabessin recaient just en empreses compromeses a determinades contraprestacions.

El cas Cerdán té l’abast que avui té. Però que el perímetre de les maquinacions investigades no hagi deixat de créixer fa que la confiança cega d’alguns en el fet que tot quedi aquí sigui més un desig que una realitat.