Junts, el PP i Vox

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

28 de febrer del 2026. 02:01

0 Comentaris

A Espanya, el foc polític creuat genera sovint monstres indesxifrables. Aquesta setmana, un decret vital per limitar els preus de serveis essencials en situacions d’emergència va ser tombat amb els vots de Junts, el PP i Vox. El denominat escut social, que buscava frenar el lucre sense escrúpols de multinacionals que apugen preus impunement durant catàstrofes, per evitar l’encariment salvatge de preus després d’incendis, terratrèmols o inundacions, va ser avortat per aquesta estranya aliança de les tres dretes. El més cridaner no és que votin junts una vegada, sinó que ho facin sistemàticament. El que va començar sent una excepció tàctica és avui un sintagma polític, cada vegada més reconeixible i que ja dista de ser una casualitat. Curiosament, no passa un sol dia en què no sentim Junts lamentar-se que tots els mals són culpa de la pèrfida Espanya i, no obstant, ja suma una desena de votacions amb els seus dos espanyolíssims aliats, en votacions tan importants com la reforma laboral, la llei del lloguer temporal, la d’instruccions prèvies per a cures al final de la vida o la reforma de la llei d’estrangeria. Tots assumptes socials, tots assumptes sensibles, i tots, per cert, assumptes de dretes. Aquesta setmana, Junts ha sortit en tromba a denunciar, amb raó, la creixent marginalització dels autors catalans en els plans educatius del País Valencià, però potser ha tingut un atac d’amnèsia i ha oblidat que qui governa a València és el PP amb l’ajuda de Vox. ¿En què quedem? ¿Espanya és malvada o pactem amb ella? Sí, ja sabem que darrere d’aquesta estrambòtica confluència de dretes hi ha la competència amb Esquerra per veure quin independentisme es fa més el dur amb el PSOE, i hi ha sobretot l’amenaça angoixant dels ultres d’Aliança. Però una cosa és creuar-se de casualitat en un xamfrà amb el teu enemic i una altra de molt diferent és agafar-lo de la mà de manera periòdica, i a més només per temes socials i en votacions de marcat caràcter ideològic. Una cosa és coincidir amb l’extrema dreta en una votació puntual i insignificant sobre els residus plàstics, i una altra de molt diferent és solapar-se de manera rutinària en qüestions tan sensibles com són l’habitatge, la immigració o els serveis públics. Molt de compte, perquè quan un parla com un ànec, camina com un ànec i vota com un ànec, corre el risc de ser, efectivament, un ànec. Una cosa així comença a percebre un electorat català cada vegada més perplex que veu com Nogueras és més virulenta amb Sánchez que amb Abascal, al mateix temps que els seus discursos van acostant-se perillosament als de Vox i Aliança Catalana. I si realment és només un efecte òptic, algú hauria de començar a pensar que una tàctica repetida moltes vegades corre el risc d’acabar semblant una estratègia. No és la primera i probablement no serà l’última vegada que aparegui el sintagma "Junts, el PP i Vox" en tots els titulars, però no cal ser un sociòleg electoral per endevinar el desgast que pot acabar provocant una associació tan diabòlica com aquesta.