Viatge cap a enlloc

En aquest punt de l’escàndol, ni Iván Redondo en el seu moment més inspirat pot dissenyar una ruta de sortida per a Pedro Sánchez. I això que ho intenta, atesa la darrera proposta que ha fet, en forma de qüestió de confiança, via article 112 de la Constitució, manllevant la petició que va fer Carles Puigdemont en altres circumstàncies. Diu l’home que va dissenyar la moció de censura del 2018 i va atorgar la presidència a Sánchez, que ara és hora de "superar la por escènica de tots els protagonistes" i, en conseqüència, escenificar el retorn de la confiança. El dard, lògicament, va directe al cor dels sospitosos habituals en l’art de salvar els mobles al PSOE, més els imprescindibles PNB i Junts. I per això parla de "por", perquè la fortor que emana des de la Moncloa incomoda qualsevol dels presumptes aliats.

Perdre "la por escènica", una expressió mesurada i intel·ligent que redueix a una simple qüestió teatral allò que pot ser una corda al coll per als que decideixin mantenir Sánchez al poder. I aquesta és la qüestió, que en el procés de salvar el sanchisme hi pot haver danys col·laterals fulminants per a tots els socorristes. El primer que ha entès l’alt risc —i gosaria dir que ha fugit de l’equació fins i tot abans de formular-se— és Podem, que sent que és el moment d’anar a eleccions i fer la queixalada final a Sumar. D’altres es remouen a la cadira, amb més o menys teatralitat rufianesca, atrapats entre el desig de fugida i la por de la irrellevància si guanya el PP. Hi pot haver, doncs, la possibilitat de perpetrar un nou cop d’efecte com el del 2018 i transmutar la moció de censura d’aleshores en moció de confiança. Però si Gürtel va fer caure el govern del PP, sembla evident que la tríade del cotxe maleït —en altre temps, feliç metàfora de la resiliència sanchista— farà caure el govern del PSOE.

Notícies relacionades

Un gest imprudent

Quan les dones treuen la millor nota

Certament es pot intentar ajornar in extremis la caiguda, via les múltiples opcions imaginatives que aquests dies recorren els despatxos desesperats de Ferraz: des de la dita moció de confiança fins a una nova investidura amb president alternatiu. En aquest punt, els noms van des de ZP —etern escarràs per a tots els embolics—, fins a Illa —confident a deshores de les penes de Sánchez—, o l’estrambòtica opció Colau, dotada de la grandiosa humilitat d’oferir-se ella mateixa. Tot és imaginable perquè, si té raó Gonzalo Boye, destre en l’art d’olorar alarmes judicials, Sánchez ha de mantenir-se desesperadament a la Moncloa. I ho ha de fer no pel seu conegut afany de poder, sinó per garantir el blindatge de la Presidència quan arribin les inevitables citacions dels tribunals.

Cosa que és cada vegada més possible o probable, atès l’enorme i fastigós escàndol que rodeja tots els seus íntims. Ja no es tracta de la dona, el germà, el fiscal general i les múltiples accions discutibles que ha perpetrat desesperadament per tal de salvar-los. Ara és una presumpta xarxa de corrupció inserida al cor del seu cercle íntim, que ha actuat durant anys sense escrúpols, ni pudor, amb un nivell de baixesa moral que resulta impossible d’acotar en una simple caiguda de la temptació. No cal dir que els termes en què s’adrecen —i usen— a les dones afegeixen la cirera de la putrefacció. Que s’intenti fer creure que el president no va saber, ni sentir, ni notar, ni intuir res durant anys de corrupció de la seva gent més propera només pot tenir dues explicacions: o va ser un inepte, o ho va permetre. I aquesta és una percepció que no només és majoritària en els votants contraris, sinó compartida per molts dels que l’han votat. Sánchez ha perdut completament la confiança pública, i aquesta pèrdua no es remuntarà amb cap moció sorgida del capell d’Ivan Redondo. Alhora, perduda la confiança, ha perdut la màgia del guanyador. Ara no sembla un púgil imbatible, dotat d’una resiliència heroica. Ara sembla un boxador noquejat que dona cops a l’aire intentant mantenir l’alè, mentre el seu amic Ábalos trepitja els jutjats. I tot això passa ara, quan encara no se sap si hi ha més àudios, més proves, més citacions i més escàndol. La legislatura està acabada. Pot morir agònicament, arrossegant-se uns mesos, però ja no hi ha dic de contenció. La claveguera s’ha desbordat.