Moció instrumental

"Seria irresponsable seguir més allà del 2026 sense rumb, sense pressupost, sense una majoria estable i amb una agenda descontrolada i judicialitzada". La frase és d’Aitor Esteban i l’ha pronunciat aquest diumenge en un gran acte polític al Landako Gunea de Durango, a un any just de les properes municipals. Es podria considerar, doncs, el primer míting electoral del PNB. Però més enllà del calendari, s’ha convertit en el primer avís seriós dels nacionalistes bascos al govern de Pedro Sánchez.

"Seria irresponsable seguir..." significa, en traducció política, que el PNB comença a explorar opcions de sortida? Hi ha motius per interpretar-ho en aquest sentit. El primer, la intel·ligència estratègica que ha demostrat històricament el partit basc en la seva relació amb els partits espanyols. Ha pactat a dreta i a esquerra, ha sabut entrar i sortir a temps de les aliances, i sempre ha tret rèdits d’enorme importància per a Euskadi. Però, a més, la situació de la legislatura és agònica i podria arrossegar-lo en la caiguda, sobretot tenint en compte el tour de force que li fa Bildu. Al PNB li cal, doncs, iniciativa i lideratge, i segurament només el frena el pacte de govern amb el PSE al País Basc. Però frenar no vol dir paralitzar.

A banda del subtil moviment del PNB, l’altre partit que està en l’equació (és a dir, que compta per a una moció, sigui de la mena que sigui) és Junts, que ja fa mesos que va donar per finiquitada la seva aliança amb Sánchez, i que ha enviat múltiples indicis de fatiga, desconfiança i enuig. A més, també li cal un gest de lideratge que li permeti restituir el protagonisme que va tenir als inicis de la legislatura, a banda de recuperar la capacitat de negociació. És cert que l’amnistia continua condicionant les decisions, però també és cert que a aquestes alçades el PSOE no és garantia de res. Amb tot sumat, sembla evident que Junts està en la mateixa tessitura del PNB: fart d’una legislatura esgotada, fart d’un govern sense projecte i fart d’un president que incompleix totes les promeses. Només faltava el terratrèmol descomunal del cas Zapatero, per afegir pes a la fatiga enorme que el partit de Puigdemont acumula. L’escàndol ZP és pura dinamita i, passi el que passi judicialment, la bomba ja ha esclatat a la cara del PSOE.

Notícies relacionades

El mercat de Damasc

Joies, poder i sospites

Situats ambdós partits en aquest punt de final, poden plantejar-se formar part d’una moció de censura a Pedro Sánchez? No, en els termes clàssics, perquè ni bascos ni catalans poden votar al costat de Vox, per fer president Feijóo. Seria un pacte antinatura inexplicable als respectius. Però, i si Feijóo planteja una moció de censura instrumental, no per ser president ipso facto, sinó per convocar eleccions immediatament, i obre les negociacions amb PNB, Junts i CC? Aquesta opció neutralitzaria l’efecte Vox i dotaria la ciutadania de l’eina més eficaç i pulcra per acabar amb l’actual situació d’atzucac. A més, amb aquest gest Feijóo recuperaria la iniciativa i demostraria una capacitat de lideratge que fins ara no s’ha vist. Alhora, s’obriria a enfortir aliances més enllà de Vox, cosa la qual ha estat incapaç de fer fins ara, no endebades, com diu Boye, "si el PP tracta Junts i el PNB com a enemics, només li quedarà Vox". La qüestió és si Feijóo és capaç d’una iniciativa de risc com aquesta, i dels costos de la negociació amb els dos partits nacionalistes (que sens dubte implicaria no recórrer la decisió del TC, si aquest avalés l’empara a Puigdemont). Però l’alternativa a la moció instrumental és no fer res i esperar que plogui, fet que el deixa totalment atrapat als designis de l’extrema dreta.

Sigui com sigui, la moció de censura instrumental és l’única opció en mans de l’oposició que podria acabar amb una greu situació de podridura legislativa. No cal dir que hi ha una via més ràpida, la convocatòria electoral del president. Al capdavall, sense pressupostos, sense majories, rodejat d’embolics judicials, i amb el guru moral protagonitzant el pitjor escàndol de la història, mantenir la legislatura és un acte d’irresponsabilitat política, que només pot alimentar l’antipolítica. Però un Pedro Sánchez en fase catatònica pot optar per mantenir-se contra tot i allargar l’agonia. És aquí on Feijóo hauria de ser capaç d’assumir riscos.