La samarreta del president
Pedro Sánchez fa servir sovint l’expressió suar la samarreta per donar intensitat col·loquial a la seva tasca de govern. Yolanda Díaz, en canvi, sol dir que en la feina de casa de vicepresidenta es "deixa la pell". Deixar-s’hi la pell, suar la samarreta: tot s’hi val per arribar al cor del poble. Aquesta dedicació en interès de la ciutadania alterna amb absències i evasives encara que governar sigui un deure cada dia. El govern de Pedro Sánchez du un llarg camí d’abstencions: per exemple, davant de les dues cambres o en l’afany de sustentar la seva acció política en una versemblança pressupostària, amb una política exterior estèril i una TVE postrada als peus.
Per definició, aconseguir-ho tot no està a l’abast de la política, però el que fa Sánchez és postular-se com un governant de totalitat quan de fet lidera un govern d’extrema parcialitat. Fa un pas endavant a fi de ser el primer a aturar els excessos de Trump o es presenta com el millor garant de la pau a Ucraïna, però en realitat no fa res. Va tenir el caprici de ser secretari general de l’OTAN i acaba presidint el govern que aporta menys als pressupostos de l’Aliança Atlàntica.
Això passa amb la seva tasca de pacificar Catalunya. En primer lloc, tot ha consistit, d’una banda, a fer concessions als partits que van ser protagonistes del procés, i de l’altra, a desnodrir de manera greu la xarxa de Rodalies, que és un element clau de la vertebració de Catalunya i del seu sistema productiu.
Notícies relacionadesPer a Sánchez, l’amplitud de les seves intencions l’eximeix de concretar-les. La seva oposició a Trump vol ser de líder global, però alhora assumeix que el seu complement en la circumstància actual sigui Vox, fins al punt que actuen com a vasos comunicants. Es necessiten amb reciprocitat manifesta i és així que Vox amplia el seu espai, per mor de regularitzacions que la Moncloa decideix a petició de Podem –partit que s’inspira en la demagògia de l’extrema esquerra de Mélenchon a França–. En sentits contraposats, el PSOE de Sánchez i Vox intervenen sense prudència en una de les qüestions més candents a l’Europa d’ara mateix.
Aquesta manera de governar suant la samarreta i deixant-s’hi la pell agreuja les tensions. Ha passat a gairebé totes les incidències del govern Sánchez, fins a l’extrem de la tragèdia ferroviària de l’AVE. Sánchez apareix i desapareix; diu i no diu; hi és i no hi és; compagina el sí i el no. Són moltes inconnexions i van contagiant els flancs més irritables de la societat. Això genera estats d’opinió molt inflamables. Desgasta la capacitat il·lusionista del govern i provoca transvasaments de vot com ha succeït a Extremadura. A mitjans del segle XIX, ho va veure amb claredat el savi Rico y Amat: "Segons uns polítics, governar és resistir; segons, d’altres, concedir; segons nosaltres governar és governar". És el que fa Sánchez, concedeix per resistir i acaba no governant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
