Almodóvar, Torrente i la irreverència

No hi ha temàtiques pures en la gran àgora de la nostra conversa pública: comencem parlant de la guerra de l’Iran i acabem discutint sobre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. De la mateixa manera, la conversa cultural sol ser més ideològica (i, per tant, política) que artística. En les entrevistes a cineastes, escriptors, músics, etcètera, se’ls sol preguntar molt sobre política i l’actualitat i molt poc sobre la seva obra o la forma en què l’han creada (el fenomen David Uclés).

Falsa dicotomia entre taquilla i prestigi

No estranya, doncs, que en la conversa sobre Torrente, presidente i Amarga Navidad la cosa menys important sembla que sigui el cine. Es parla de la falsa dicotomia entre taquilla i prestigi, entre cine popular i cine d’autor, en l’eterna tendència de considerar mediocre la popularitat i elitista la qualitat. Es considera Almodóvar un emblema de l’Espanya que li agrada al progressisme (cosmopolita, sofisticada, intel·ligent) i Segura el millor coneixedor del que arrasa entre la "gent normal" (plebea, gamberra, que riu amb les coses barroeres). Es mesura la distància entre la premsa tradicional (la crítica que, en termes generals, aplaudeix Almodóvar i menysprea Segura, sempre amb excepcions) i les xarxes socials, on l’entusiasme per Torrente és similar al de la taquilla. Hi ha anàlisis sociodemogràfiques i pseudoenquestes polítiques basades en les xifres de la taquilla. S’oblida que no tot espectador de Torrente fa una esmena a la totalitat del progressisme, ni tot admirador d’Almodóvar reafirma una identitat política. Potser hi ha una tercera Espanya: la que simplement té gustos diferents a l’hora d’anar al cine.

En aquest sentit, una altra manera de conversar sobre Torrente, presidente i Amarga Navidad és centrar-se en què es considera avui transgressor. A l’inici, Almodóvar escandalitzava perquè el seu treball atacava diversos fronts alhora: la sexualitat no normativa (desig homosexual, bisexual, transvestisme); la profanació de símbols com la família, la religió i la maternitat, i l’estètica de la movida: l’atractiu del kitsch, personatges estridents, marginals, representants d’un carrer molt modern i allunyats de l’art mainstream.

Elits culturals progressistes

Notícies relacionades

Molt monàrquic i molt d’esquerres

La mort de la Noelia

Avui, els personatges d’Almodóvar i el seu cine són la quinta essència del mainstream, de les elits culturals progressistes. Torrente, en canvi, és transgressor. Va començar sent irreverent, absurd, escatològic, Barragán ni més ni menys, però amb el pas dels anys la seva incorrecció política (masclisme, homofòbia, racisme, grassofòbia, franquisme cutre) ja no es llegeix ni es veu per alguns com una paròdia, una successió d’acudits per rebentar la taquilla, sinó com una moció a la totalitat, un desafiament al "sentit comú progressista": feminisme, drets LGTBI, llenguatge inclusiu, educació en diversitat... Santiago Segura potser no s’ha mogut des que va estrenar el primer Torrente, però Espanya sí.

Almodóvar i Torrente són dos fenòmens cinematogràfics que no tenen res en comú, excepte parlar bé d’una indústria capaç de crear dos films tan diferents. El seu suposat duel al sol indica on se situa avui el nervi de la provocació. Almodóvar va ser irreverent quan la irreverència volia dir conquerir llibertats davant d’una societat reprimida. Torrente ho és avui quan la irreverència consisteix, per a molts, en la llibertat de burlar-se dels límits morals del present, en bona part basats en algunes llibertats i drets que es van conquistar.