Aquest instant de la nostra democràcia
Els joves han d’entendre que el desinterès polític és un luxe que generacionalment no es poden permetre quan ni ocupació ni vivenda els permeten construir projectes de vida
Atès que allò de les lectures obligatòries a escoles i instituts sembla una ocurrència de boomers destinada a desaparèixer (igual que les pensions de jubilació, convertides per a alguns admiradors d’andorrans sobtats en la causa de desigualtat més gran d’aquest món de l’1% i el 99%), m’atreveixo a suggerir que es trobin un grapat d’hores als instituts perquè els adolescents puguin veure la sèrie Anatomía de un instante, basada en l’obra de Javier Cercas. És una bona oportunitat per ensenyar-los un parell o tres de coses sobre la política: que allò que sembla novíssim en forma de flasques i mems, en realitat, és un vell i lleig conegut del nostre país i d’Europa; que el progrés i el bé comú no el construeixen els purs, sinó els equidistants, els tebis i els traïdors, que són els que tenen el coratge d’escoltar i parlar amb l’adversari i, de vegades, amb l’enemic; i que l’analfabetisme o el desinterès polític són un luxe que generacionalment no es poden permetre: que quan ni ocupació ni vivenda els permeten construir un projecte de vida és un suïcidi generacional desentendre’s de la cosa pública, perquè en política el buit que un deixa sempre l’omple un altre.
El discurs que el Rei va fer la nit de Nadal passada va ser inusitadament explícit. Felip VI va efectuar l’enèsim elogi de la Transició per, a continuació, instar els ciutadans a preservar la "convivència democràtica" davant de la "crisi de confiança en la democràcia", que dona ales als "extremismes, radicalismes i populismes".
Per descomptat, en l’arena política ningú es dona per al·ludit i tothom considera que els extremistes, els radicals i els populistes són els altres. "No hi ha res més radical que el sanchisme", criden els que aplaudeixen que s’expulsin a desenes de persones a Badalona fins i tot sota d’un pont, ja que aquests pobres d’avui no es mereixen ni tan sols acampar on solien fer-ho els captaires amb noms cristians. No, els extremistes són els fatxes que han trencat els consensos, racistes, masclistes i orgullosos hereus del "que mori la intel·ligència", criden els que insten a boicotejar (cancel·lar sona més postmodern) conferències i presentacions de llibres. Llibertat, criden tots; lladres, corruptes, s’acusen tots entre ells. L’únic en què coincideixen és en destruir la conversa pública, erosionar les institucions, desprestigiar la política i polaritzar la ciutadania. En això, tots estan fent una feina extraordinària. Tan bo, que el Rei que regna gràcies a la restauració de la democràcia fa 50 anys parla de la "crisi de confiança" en el sistema democràtic. Cosas veredes, efectivament.
De Rajoy a Sánchez
És conegut que el "tots els polítics són iguals" és el primer pas cap al costat fosc del populisme. No ho són (en especial els alcaldes, que solen ser el millor de la nostra política), però el cert és que la història recent els el posa molt difícil als ciutadans per pensar d’una altra forma. L’etapa de Mariano Rajoy va acabar asfixiada per la corrupció, amb una moció de censura avalada per la majoria del Parlament (que, en una democràcia parlamentària, és el mateix que dir que la majoria dels espanyols, un detall que el PP encara no ha acceptat ni assimilat). L’era de Pedro Sánchez s’ha convertit en un llarg exercici de supervivència en el qual la caiguda de dos secretaris d’Organització i homes de màxima confiança del president és una prova de resiliència en plena tempesta de fang. És clar que hi ha fang, per descomptat que a Pedro Sánchez se l’ataca de forma atroç des d’abans de ser president; però res d’això justifica no assumir la responsabilitat política dels casos Ábalos i Santos Cerdán.
Sol dir-se que el soroll, el maniqueisme i la propaganda caracteritzen aquests temps de polarització. No ho nego, però crec que el frau intel·lectual és la base. Fa temps que els polítics de tots els colors van coincidir a decretar la mort de la intel·ligència. Si alguna cosa poden aprendre els nostres adolescents de veure Anatomía de un instante són dues coses: que la Transició amb xarxes socials hagués sigut impossible i que la principal diferència entre aquells polítics i els d’ara és la responsabilitat i la solidesa intel·lectual.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
