El gran sainet

Penso en Francisco de Quevedo i en la seva ploma àcida, capaç de retratar la decadència política i militar que li va tocar viure. Com xalaria el gran escriptor d’El Buscón fent la burla despietada d’aquests temps dantescos! I quina meravella ens llegaria Valle-Inclán, de la mà de Max Estrella i Don Latino de Hispalis, tot passejant per aquest Madrid tèrbol i obscur! I entre tots, quina hilarant Escopeta nacional sorgiria de la saviesa de Berlanga, el gran retratista de l’absurd. De les Leires i els Aldames, als whatsaps dels Ábalos, o les Cospedals que ressonen a les gorges pregones dels Villarejos, tot passant per les espantades de les Ayusos, la política espanyola s’ha convertit en un vodevil de baixa estofa que arrossega el debat públic a nivell de clavegueres. No hi ha vida política en tot aquest sainet, hi ha estirabot de barra de bar, mediocritat insulsa i una tendència desaforada pel gènere burlesc.

I, tanmateix, és justament ara, que passen coses importants en la vida política, que caldria un nivell polític de més alçada. Sobretot perquè, segons el calendari, el proper dimecres començaran les deliberacions al Tribunal Constitucional que haurien de concloure –si es confirmen els pronòstics– amb la validació de la llei d’amnistia. Serà el principi del final d’un pols ideològic perpetrat pel poder judicial contra el poder parlamentari, convertits els tribunals en parlaments paral·lels. Quedaran altres serrells, com l’incident de nul·litat presentat al Suprem per part de Puigdemont i Comín per no haver aplicat la llei d’amnistia, qüestió que s’hauria d’haver tractat amb celeritat, però que el Suprem ajorna eternament tot utilitzant –Boye dixit– "els terminis processals com a arma política". I finalment, l’altre serrell, el de la malversació, el procés del qual començarà el proper juliol al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, on es veuran conjuntament les quatre qüestions prejudicials que han enviat des d’Espanya. Estem a punt, doncs, de viure el tancament d’un cicle polític de prop de quinze anys, és a dir, gairebé una generació, si comptem des del 2012, l’any en què comença a girar el sobiranisme cap a l’independentisme, i l’any en què comença a funcionar l’operació Catalunya. Un tancament que només es produirà amb el retorn del president Puigdemont, sense el qual el cicle no es tanca. Òbviament, això no vol dir que es tanqui la qüestió catalana, però sí que es clourà el cicle que va culminar amb el Primer d’Octubre.

Notícies relacionades

Comissió al crèdit de Sánchez

¿Bicicletes estàtiques?

Som, doncs, en un moment important on es definiran les regles de joc dels propers anys polítics. I és justament en aquest moment on la política espanyola ha entrat en una espiral de fang, el resultat de la qual és incert i preocupant. D’una banda, el PSOE governa en precari, i acumula misèries que van des de l’escàndol dels Abalos i les Leires, fins a la vergonya de mantenir en el càrrec el fiscal general, malgrat estar imputat. Per molta guerra bruta que els socialistes adjudiquin a la seva imputació, és evident que mantenir-lo deixa la institució molt tocada. A més, el PSOE viu la seva pròpia guerra interna, amb els Page de torn fent mèrits a costa dels catalans, com a bons èmuls dels Rodríguez Ibarra d’infausta memòria. I de l’altra, el PP ha entrat en una voràgine de radicalització que impedeix qualsevol centralitat política. Només faltava la guerra també caïnita entre Feijóo i Ayuso, i la necessitat desesperada per mantenir les bones relacions amb Vox, per convertir el PP en un partit inservible per dibuixar un escenari de mínima entesa. El PP s’ha instal·lat en la idea d’una Espanya agressiva, desagradable i totalment contrària a la pluralitat d’identitats i llengües, i això el pot ajudar a vèncer electoralment, però a costa de deixar milions de persones fora de l’estat que representa.

Entre uns i altres, la inevitable sensació que la política espanyola –incloent-hi l’àmbit judicial i periodístic– ha caigut en barrina cap al fangar més espès, i no sembla que ningú tingui capacitat d’aturar la caiguda lliure. A Luces de bohemia, Max Estrella diu que "a España el mèrit no es premia. Es premia el robar i el ser pocavergonya", i la denúncia sobreviu al temps. Però sobretot es premia la mediocritat, la virtut més valorada per exercir la política.