Fragments de vida
James Salter, a casa seva, a Bridgehampton, Nova York, en una imatge del 2005. /
La vida és un arc emocional, no cronològic. Tot i que pretenem explicar-nos la nostra història linealment, cada cop que ens aturem, ho intentem, per recordar alguna cosa, una data, un esdeveniment, un viatge, una trobada, en la ment apareixen, com fogonades, imatges soltes en un perfecte desordre motivat per sentiments, sensacions. Són fragments escampats al llarg d’un temps finit que ens entossudim a estructurar, vanament i il·lusament, en un calendari, com si l’agenda que jo omplo cada dia servís per contenir l’existència, i explicar-la.
Pot ser que aquesta reflexió, que tant m’ha costat construir, a la qual he arribat ben entrada en la quarantena, sigui la raó per la qual mai hagi portat un diari. M’he narrat, ho continuo fent, d’una altra manera, amb una altra escriptura que buscava, ara ho sé, tornar més real la realitat mateixa, una aspiració perseguida, crec, per tots els que ens dediquem a això. Aquesta és, almenys, la ficció que a mi m’interessa, la que burxa, sense un propòsit nociu, tampoc guaridor, a l’interior de l’ànima pròpia per així poder sortir a totes les altres. Arribar a l’universal des del particular, convertir el quotidià, i ordinari, un dinar, el canvi d’armari, en una cosa extraordinària, mereixedora de ser explicada, transcendent.
Arribo així, amb aquest convenciment, al juny, el meu mes dolençós, en què es compliran, el dia 21, vint-i-vuit anys de la mort de la meva mare. Ho faig, a més, "cansada de ser valenta", com va escriure Anne Sexton en aquell poema en què també es pregunta "¿què passa amb els morts? Jeuen sense sabates a les seves barques de pedra. Són més semblants a la pedra del que ho seria el mar si s’aturés. Refusen ser beneïts, coll, ull i artell".
Valenta, sí, això diuen que soc molts dels que em llegeixen, els meus articles, les meves novel·les, els meus assajos. Ho creuen perquè, de vegades, em mostro en el que escric, m’obro, m’exposo, em despullo, verbalitzo el que sento, com si això fos meritori o valerós. El que no saben, els que així ho consideren, és que jo no m’adono del perill que suposadament corro, d’aquesta valentia que ells perceben en la meva literatura. L’escriptura és un acte profundament misteriós i inconscient, i les paraules, la distància a la qual et situen del teu relat, són l’escut que possibilita l’encanteri i evita el mal.
Però és juny, deia, i estic cansada de ser valenta o, millor, de sentir que ho soc. No és valenta qui es protegeix de si mateixa, que així ha hagut de fer-ho per aprendre a disfrutar del fet de viure, fins i tot al juny, també al juny. Per això, estic decidida que aquest mes, en aquest calendari fictici en què encaixonem la vida, l’encartonem, deixi de doldre’m.
En els pròxims dies, a l’obrir l’àlbum de fotos que és la memòria, en comptes d’anar a les pàgines de la malaltia i la pèrdua, m’aturaré en James Salter, celebraré el seu centenari evocant la nostra trobada a la seva casa de Bridgehampton el desembre del 2013, la xerrada que vam mantenir, i tornaré a llegir-lo: "No hi ha una vida completa. Hi ha només fragments. Hem nascut per no tenir res, perquè tot se’ns escorri entre els dits". I disfrutaré d’aquelles "hores en què un literalment beu vida".
