A tots portant consol
Aquest dimecres fa cinquanta-cinc anys que va morir Josep Carner. Havia tornat a Catalunya just dos mesos abans, a primers d’abril de 1970, però aquella irrupció des de l’exili, que va durar poc més de quaranta dies, va ser incòmoda per a alguns i, per a ell, una mena de retorn devastador i fantasmagòric perquè ja era un home, com va dir la seva dona, Émilie Noulet, "que ha perdut el passat", un home que a penes va reconèixer la Barcelona que feia més de 30 anys que no trepitjava. Tot això ho explica molt bé el poeta i professor Jaume Subirana en el llibre que va escriure sobre l’exili de Carner, aquells últims anys a Brussel·les, "la rara presència de la vellesa preservant-se de l’amargor" (com va afirmar Agustí Bartra), el lent camí sense retorn cap a l’oblit. Poc després d’haver tornat de Barcelona, a causa d’una crisi asmàtica que va agreujar la bronquitis crònica que patia, Carner va morir el 4 de juny, a quarts d’onze de la nit, a la casa del número 64 de la Rue Lincoln.
"És llegint Carner quan tenia tretze anys", va confessar Joan Ferraté, "que vaig aprendre a entendre la poesia". Per això, segurament, per retre-li homenatge i per deixar constància de la transcendència de Carner i del que cal aprendre de la seva poesia, el mateix Ferraté va escriure un poema bellíssim (amb una combinació d’alexandrins i decasíl·labs) que porta la data de la mort, aquell 4 de juny d’ara fa cinquanta-cinc anys. Parla del "senyor que anava pel camp" i que tornava a casa i que, després, "deia el que havia vist" i, amb això, duia consol al lector. No es pot ser més precís. Sembla que l’anècdota (el senyor que camina, és a dir, observa; el senyor que s’asseu per escriure el que ha vist i n’extreu no solament una experiència, sinó una lliçó moral) prové de la resposta ingènua i sincera d’un nen quan li van preguntar qui era Carner. No em pregunto què contestaria la mainada d’avui perquè no tinc ganes de deprimir-me.
Notícies relacionadesAra toca reivindicació i exultació. Les practico mentre fullejo les monumentals entregues que ens ha regalat el professor Jaume Coll Llinàs en els tres toms editats fins ara del primer volum de l’edició crítica de Carner. Més de 3.200 pàgines que ens "cartografien" (ho diu ell mateix) la trajectòria del poeta fins al 1924. Queda molta feina, encara, perquè "la brutalitat de milers de formes dels poemes" exigeix un treball filològic homèric. Sembla, tanmateix, que s’anuncien per a aquest mateix any edicions divulgatives, com ara la recuperació de ‘Nabí’ o, més endavant, del mític ‘Poesia 1957’, els 896 poemes que conformen el llegat majestuós d’aquell que, com va escriure Narcís Comadira, "ens ensinistra amb la seva saviesa, ens emociona amb la seva pietat, ens fa companyia amb la seva humanitat enorme".
Jaume Coll ens explica que, de petit, Carner no se sentia atret per les joguines, que aprenia a llegir abans de saber parlar i que, des del balcó, contemplava "l’espectacle del cel". Aquella natura transformada en cultura que "de gran pintaria amb una màgia verbal inesgotable". A tots portant consol.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
