6 d’agost de 1945
Hi ha una escena d’Oppenheimer, la pel·lícula de Christopher Nolan, en la qual veiem la detonació del gadget, l’artefacte atòmic que han estat fabricant a Los Alamos, en el projecte Manhattan. És l’instant decisiu, allà on se sabran dues coses: si la bomba "funciona" i si l’explosió provocarà una reacció en cadena tan desproporcionada i incontrolable que s’apoderarà de l’atmosfera i serà l’inici d’un apocalipsi definitiu. Ja sé que es tracta d’una pel·lícula, basada, això sí, en els fets reals i en la biografia de Robert Oppenheimer, amb notables dosis de ficció. En l’escena que dic, però, en la prova coneguda com a Trinity, es veu el moment crucial, l’enlairament del foc i dels gasos, la conformació del bolet, l’espectacle (en podem dir així, ¿oi?) del coneixement humà, que arriba als límits del que podem arribar a entendre sobre l’univers, que els ultrapassa i que esdevé efervescència i caos. Hi ha silenci. Un silenci angoixant que marca el pas del temps entre la detonació i el soroll demoníac de la bomba i l’arribada de l’ona expansiva a les zones d’observació habilitades. És el mateix interregne que hi ha entre el llampec i el tro. La mateixa terra de ningú on, al mateix temps, esperes el que és inevitable (l’anunci de la llum precedeix l’esclat del so) i desitges que no arribi, sabent, tanmateix, que ha de succeir perquè tot es desenvolupi com manen les lleis de la física.
En la pel·lícula, assistim al silenci immemorial entre les dues magnituds. És un moment amb un lleuger artifici en què el lapse de temps s’allargassa per poder donar cabuda a la reflexió, al dubte, allà on es relliguen les teories quàntiques, les lectures d’Oppenheimer (coneixia La terra gastada d’Eliot, aquella oració solemne, aquell crit desconcertant, la immensitat del no-res, la petitesa dels humans) i l’angoixa de saber que, en alliberar l’energia acumulada, ingent, el col·lapse de les estrelles podia convertir-se en el final de la humanitat.
Aquest dimecres fa 80 anys que la bomba va caure a Hiroshima. El dia 9, a Nagasaki. Les preguntes es repeteixen cada aniversari. ¿Calia? ¿No s’haurien rendit els japonesos sense necessitat de la massacre, de la mort en directe i de la diferida mort al llarg dels anys? I, ¿per què llançar-ne dues? Com van confessar els dirigents nord-americans, una era per fer saber que la tenien. L’altra era per fer saber que en tenien més d’una. Aquests dies tornarem, doncs, a plantejar-nos els dubtes que van fer niu en la consciència d’Oppenheimer. I potser escoltarem aquell tema d’Orchestral Manoeuvres in the Dark que es va fer famós als anys 80, Enola Gay, en referència al Boeing B29 que va llançar la bomba. I recordarem el que va dir Einstein: "Cada pas se’ns presenta com una inevitable conseqüència del pas anterior; i al final, inexorable, l’aniquilació general". I se’ns apareixeran les imatges terribles dels cossos cremats i de la fràgil enteresa de la cúpula de Genbaku i la resistència inaudita dels Ginkgo biloba que van rebrotar en la terra gastada, l’eixorca terra d’Hiroshima.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
