Serveis socials
DGAIA i Gran Germà

Fachada de la sede de la Dirección General de Atención a la Infancia y la Adolescencia (DGAIA), a 26 de mayo de 2025, en Barcelona, Catalunya (España). /
¿Són els fills dels pares, de l’Estat, o de qui són? La pregunta no és precisament retòrica. El rau-rau amb la DGAIA no és nou d’ara. Fa anys que circulen històries dickensianes. Menors arrencats dels braços de les seves "males mares" que després anaven a parar a centres on, lluny d’estar millor atesos, quedaven exposats a abusos inconfessables. Nens que s’escapaven i ningú no els anava a buscar mai més. Diners públics escolant-se a sinistres butxaques privades. Etcètera.
La demolició controlada de la DGAIA per part del Govern és una bona notícia… però no tan bona com podria ser, si s’hagués fet abans. ¿Per què no es va poder fer abans? D’entrada se m’acudeixen tres teories. La primera, que, quan les majories i els governs pengen d’un fil, han de triar acuradament on trepitgen i quines catifes aixequen. La segona, que, quan en un territori mana la mateixa gent molt de temps, massa temps, sorgeixen focus de vici administratiu –per expressar-ho de la manera més neutra possible– molt difícils d’extirpar. Arriba un moment en què les corrupteles i les irregularitats ja ni tan sols requereixen una connivència política explícita. Només cal que en determinats nuclis de decisió estigui enquistada certa gent "de tota la vida". O que els "no tant de tota la vida" que van arribant ho facin amb ànim més d’"ara em toca a mi", que no pas regenerador.
Però la teoria que a mi més m’espanta és la tercera, que connecta amb la primera frase d’aquest article. ¿Els fills, de qui són? ¿Qui i per què decideix què és millor per a ells, amb qui han de viure, o a quina edat ha de ser legal una transició de gènere? Els serveis socials haurien de suplir les mancances de les famílies desestructurades, no desestructurar-les encara més, i encara menys intervenir-les salvatgement en nom de síndromes del Gran Germà. La cara fosca de la DGAIA no hauria pogut arribar tan lluny sense tot això que fins ara no es podia ni dir. Encara que anés deixant al seu pas una espantosa reguera de desgràcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.