Jo també em preocuparia
Donald Trump està perdent interès en Ucraïna, a mesura que els seus esforços de pacificacióno arriben enlloc, mentre circumval·la Israel al Pròxim Orient

Perquè Trump es cansa aviat, no sembla capaç de mantenir l’atenció durant gaire temps o, millor encara, s’impacienta quan les coses no surten ràpidament com ell vol. La guerra d’Ucraïna il·lustra perfectament aquesta actitud. Durant la campanya electoral va culpar Biden de la guerra (també va dir que l’havia començat Zelenski) i va afirmar que ell l’acabaria en només 24 hores, abans fins i tot de la seva presa de possessió com a president. Cinc mesos més tard ja no ho diu, se n’ha adonat que no és fàcil i que pot doblegar el braç a l’ucraïnès, com va fer en un vergonyós espectacle que va tenir lloc al Saló Oval, però que Vladímir Putin no es deixa, com demostren els escassos resultats de la seva conversa telefònica d’aquesta setmana. Trump no parla ja de resoldre el conflicte en un tres i no res sinó que sembla pensar a deixar-lo en mans dels contendents perquè siguin ells els que trobin una solució: "És un assumpte europeu i hauria de seguir sent-ho", acaba de dir. Fins i tot ha insinuat que el Vaticà podria encarregar-se de facilitar aquests contactes.
Donald segueix sense voler culpar el seu amic Vladímir de res i tampoc d’iniciar la guerra amb una invasió que viola tant els seus tractats previs amb Ucraïna (1991, 1994 i 1997) com també els principis bàsics de la seguretat europea, a començar per l’Acta Final de Hèlsinki de 1972. Tots. I tampoc el critica per no acceptar la treva incondicional i immediata que demana Zelenski amb el suport dels seus aliats europeus. El Kremlin només estaria disposat a tractar amb Kíiv dels termes sobre els quals després es podria avançar cap a un potencial acord de pau, si abans Ucraïna accepta les seves condicions sintetitzades en la frase de tractar "les arrels" del conflicte: fer fora Zelenski; que Ucraïna renunciï a l’OTAN; limitar la mida de les seves Forces Armades; que abandoni Crimea i les cinc províncies que Moscou només ha aconseguit ocupar parcialment; que declari el rus llengua oficial i altres foteses per l’estil. I mentre els europeus denuncien aquesta actitud i imposen el dissetè paquet de sancions, Trump comença a mirar cap a una altra banda com si l’assumpte ja no anés amb ell, perquè ningú el pugui vincular amb el fracàs. Tret que sobtadament recobri l’interès i es posi d’acord amb Putin per sobre d’Ucraïna. Si jo fos ucraïnès no ho exclouria i estaria molt preocupat.
Notícies relacionadesEl líder nord-americà també sembla que s’està cansant de Netanyahu i sense abandonar-lo, perquè als EUA això seria inconcebible, comença a flirtejar amb Mohammed bin Salman de l’Aràbia Saudita com a potencial futur soci preferit al Pròxim Orient. Al cap i a la fi és allà (i als Emirats Àrabs Units i Qatar) on estan de veritat els diners, com ha quedat demostrat a la gira que acaba de fer per aquests països i dels quals ha tornat carregat de contractes i d’inversions tant per al seu país com per a la seva família, que és una cosa que a Europa ens escandalitza però que no sembla molestar massa a l’altra banda de l’Atlàntic. El que es diu una ètica diferent.
I resulta que la política de Netanyahu pot ser una complicació per al desenvolupament dels seus projectes de fer diners i normalitzar relacions entre Riad i Jerusalem, que exigeix una solució per als palestins que no sigui la seva expulsió o el seu extermini. Per això Trump no ha inclòs Israel a la gira on ha negociat importants contractes d’armes que, a mitjà termini, poden fer-lo perdre la seva actual supremacia militar; negocia un acord nuclear amb l’Iran en contra dels desitjos de Netanyahu de bombardejar i acabar d’una vegada amb el règim dels aiatol·làs; ha rebut el líder sirià, Ahmed al-Sharaa, i ha aixecat el règim de sancions que asfixia des de fa anys el seu país quan Israel prefereix una Síria feble; i de nou sense preguntar abans a Jerusalem ha arribat a un acord amb els houthis del Iemen (que acaben de llançar un míssil sobre l’aeroport de Ben-Gurion) pel qual renuncia a bombardejar-los a canvi que ells no ataquin vaixells nord-americans al mar Roig. I per si no fos prou, també ha parlat amb Hamàs per alliberar l’únic ostatge nord-americà que quedava a les seves mans, mentre Israel no aconsegueix alliberar els seus. Són només indicis, però si jo fos israelià em preocuparia molt.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.