Jo també em preocuparia

Donald segueix sense voler culpar el seu amic Vladímir de res i tampoc d’iniciar la guerra amb una invasió que viola tant els seus tractats previs amb Ucraïna (1991, 1994 i 1997) com també els principis bàsics de la seguretat europea, a començar per l’Acta Final de Hèlsinki de 1972. Tots. I tampoc el critica per no acceptar la treva incondicional i immediata que demana Zelenski amb el suport dels seus aliats europeus. El Kremlin només estaria disposat a tractar amb Kíiv dels termes sobre els quals després es podria avançar cap a un potencial acord de pau, si abans Ucraïna accepta les seves condicions sintetitzades en la frase de tractar "les arrels" del conflicte: fer fora Zelenski; que Ucraïna renunciï a l’OTAN; limitar la mida de les seves Forces Armades; que abandoni Crimea i les cinc províncies que Moscou només ha aconseguit ocupar parcialment; que declari el rus llengua oficial i altres foteses per l’estil. I mentre els europeus denuncien aquesta actitud i imposen el dissetè paquet de sancions, Trump comença a mirar cap a una altra banda com si l’assumpte ja no anés amb ell, perquè ningú el pugui vincular amb el fracàs. Tret que sobtadament recobri l’interès i es posi d’acord amb Putin per sobre d’Ucraïna. Si jo fos ucraïnès no ho exclouria i estaria molt preocupat.

Notícies relacionades

San Mamés m’ha fallat

Polònia: 47% contra 47%

El líder nord-americà també sembla que s’està cansant de Netanyahu i sense abandonar-lo, perquè als EUA això seria inconcebible, comença a flirtejar amb Mohammed bin Salman de l’Aràbia Saudita com a potencial futur soci preferit al Pròxim Orient. Al cap i a la fi és allà (i als Emirats Àrabs Units i Qatar) on estan de veritat els diners, com ha quedat demostrat a la gira que acaba de fer per aquests països i dels quals ha tornat carregat de contractes i d’inversions tant per al seu país com per a la seva família, que és una cosa que a Europa ens escandalitza però que no sembla molestar massa a l’altra banda de l’Atlàntic. El que es diu una ètica diferent.

I resulta que la política de Netanyahu pot ser una complicació per al desenvolupament dels seus projectes de fer diners i normalitzar relacions entre Riad i Jerusalem, que exigeix una solució per als palestins que no sigui la seva expulsió o el seu extermini. Per això Trump no ha inclòs Israel a la gira on ha negociat importants contractes d’armes que, a mitjà termini, poden fer-lo perdre la seva actual supremacia militar; negocia un acord nuclear amb l’Iran en contra dels desitjos de Netanyahu de bombardejar i acabar d’una vegada amb el règim dels aiatol·làs; ha rebut el líder sirià, Ahmed al-Sharaa, i ha aixecat el règim de sancions que asfixia des de fa anys el seu país quan Israel prefereix una Síria feble; i de nou sense preguntar abans a Jerusalem ha arribat a un acord amb els houthis del Iemen (que acaben de llançar un míssil sobre l’aeroport de Ben-Gurion) pel qual renuncia a bombardejar-los a canvi que ells no ataquin vaixells nord-americans al mar Roig. I per si no fos prou, també ha parlat amb Hamàs per alliberar l’únic ostatge nord-americà que quedava a les seves mans, mentre Israel no aconsegueix alliberar els seus. Són només indicis, però si jo fos israelià em preocuparia molt.