D’emperador a missatger de Putin

L’ordre mundial cruix i el president dels Estats Units que en una setmana ho havia de resoldre tot està sent només algú que passava per allà. Per això hauria sigut més oportú decretar directament l’aïllacionisme i clausurar el Departament d’Estat. D’assegurar que pacificaria Ucraïna en 24 hores, Donald Trump ha passat a ser algú que va estar parlant dues hores amb Putin sense aconseguir res i que després els ho explica als amics, com qui pren una canya. No faltarà qui enyori aquella presidència imperial tan injuriada, a cavall de la diplomàcia efectiva i la dissuasió militar.

Ja circula la hipòtesi d’un Trump que no té capacitat per negociar amb Putin. La seva impaciència el traeix, davant la sinuositat d’un professional brutal del KGB. A l’altre costat campen les tropes del bonisme, dedicades al pacifisme postmodern i l’aliança de civilitzacions, convençudes que la guerra és l’excepció i que el món seria un paradís si no existissin la indústria d’armes, Israel, el Pentàgon, les centrals nuclears i la policia de Chicago.

No sent un president que sap negociar una treva, Trump es consola com a líder de la desimboltura. Va estar apartant a cops de colze els líders europeus per ser l’àrbitre de la política global per després explicar-los que Putin no vol la pau, abans d’anar-se’n a un sopar de promoció del seu bitcoin. Acostumat a les enganyifes de la compravenda immobiliària, Trump ha confós el Pròxim Orient amb un regateig amb mercaders de dàtils. I, mentrestant, allà estan les bases militars USA, l’OTAN i els aliats d’Occident.

A diferència d’aquelles llargues dècades en què Europa –especialment durant la guerra freda– es va poder albergar sota el paraigua nord-americà, ara els seus líders s’han d’arremangar i treure diners de la caixa per incrementar la capacitat dissuasòria. Una vegada més el risc és caure en la retòrica o en la inèrcia. Entre el que es diu i el que es fa s’amaguen formes contraposades de percebre l’amenaça de Putin. Això no és nou en la història d’Europa. El que és sorprenent és que ja ho havíem oblidat.

Notícies relacionades

Desolació de la soledat

La UE alça la veu davant Israel

Al seu dia Ronald Reagan i Bush pare van fer el que calia fer perquè Europa s’alliberés del comunisme. Va caure el mur de Berlín, Alemanya es va reunificar. Bush pare va treure Saddam Hussein de Kuwait sense envair l’Iraq. Ara Trump pot deixar a la taula de negociacions una Ucraïna partida per sempre, com va passar amb Corea. És així com Trump s’ha convertit en la garantia que Putin se surti amb la seva a Ucraïna. En direcció contrària però coincidint en les conseqüències, el poder pacificador de la Unió Europea tampoc s’emporta un diploma.

Amb Trump a la Casa Blanca es pot confiar molt menys en el telèfon vermell entre Moscou i Washington –instal·lat després de la crisi dels míssils a Cuba, del 1962. Trump vol fer negocis amb Moscou. Això el diferencia dels grans presidents, per molt que els agradés jugar a golf.