Sandro Rosell, indemnitzat

El cas em va interessar una mica més de l’habitual perquè l’estiu de 1971 havia estat junt amb el seu pare, Jaume Rosell, en el grup que va llançar l’operació de dos candidats demòcrates a Procuradors en Corts. La campanya no va ser recolzada per la majoria de l’oposició, però sí per Jordi Pujol i el socialista Josep Pallach, que acabava de tornar de l’exili. Van guanyar els candidats del Règim (un era Samaranch), però Barenys i Casassas van treure 80.000 vots. Jaume Rosell –el pare de Sandro– era un pujolista preconvergent (CDC es va fundar cinc anys després). Jo no coneixia Sandro Rosell, excepte el seu pas pel Barça, però la seva peripècia em va intrigar. Alguna cosa no quadrava.

Rosell va estar gairebé dos anys a la presó, se li va denegar onze vegades la llibertat provisional amb fiança, se li van bloquejar tots els comptes bancaris i la seva dona –Marina Pineda, també processada– va subsistir gràcies a la família. Recordo que un amic que coneix bé els passadissos judicials de Madrid em va dir: "El cas és greu, hi ha fins i tot un possible assassinat per robar un fetge per a Abidal". I després el primer dia del judici oral va ser absolt per falta total de proves. ¿Kafka en l’Espanya del segle XXI?

Ara l’Audiència Nacional ha donat a Rosell la victòria moral quan reconeix que la seva llarga estada a la presó va causar un dany reputacional i psicològic. ¿Assumpte acabat? Sí, però Rosell és de família benestant i tenia un bon advocat. ¿Què li hauria passat a un assalariat o un petit empresari? I hi ha condemnats que després d’uns quants anys a la presó han vist reconeguda la seva innocència i a qui el Suprem es nega a indemnitzar. ¿Els de presó provisional sí, els condemnats per error no? ¿Més Kafka?

Notícies relacionades

L’‘esgarriacries’ Flick

El somriure de les Glòries

Sandro Rosell és catalanista i Carmen Lamela, la jutge que el va tenir a la presó dos anys, va ascendir el 2018 a la Sala Segona del Suprem, la del Penal. I segueix allà. I va ser la que també va ordenar la presó de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. I la que va empresonar, abans que Llarena actués des del Suprem, Oriol Junqueras i diversos membres del Govern del 2017. I la que va processar el major Trapero, a qui el Govern Illa ha fet director general de la Policia catalana.

Ara –han passat anys– el Congrés analitza l’operació Catalunya. Indubtablement alguna cosa va fallar llavors. A Catalunya, i també a Espanya. El cas Rosell ja és passat i Catalunya està avui, com a mínim, desinflamada. I això malgrat que el Suprem dilata a consciència l’aplicació de la llei d’amnistia que permetria tancar el cas Puigdemont. Allò de Rosell no va ser una anècdota.