¿Per què Sánchez no va ser a Kíiv?

Però una foto de la reunió a Kíiv del dissabte 10 de maig de quatre líders europeus –el francès Macron, l’alemany Merz, el polonès Donald Tusk i el britànic Starmer– per recolzar Zelenski davant Putin em va sorprendre. ¿Per què no hi va ser Sánchez, quan amb l’ajuda de Josep Borrell –fins fa poc ministre d’Exteriors de la UE– ha actuat respecte a Ucraïna en gran sintonia amb Brussel·les i l’OTAN?

La Gran Bretanya de Starmer no és a la UE, però té armament nuclear. Una dada que indica que de vegades les realitats pesen tant com les institucions. Que Europa recolzi Zelenski davant Putin en un moment clau, quan Trump sembla primar la seva relació amb Moscou malgrat la invasió d’un país sobirà que, a canvi de la independència, va cedir a Rússia el seu armament nuclear, és una fita molt rellevant. Testifica la voluntat d’existir (i unida) davant Putin i Trump. ¿Per què no va ser Sánchez a Kíiv? ¿Espanya continua sent un país de segona a Europa?

És clar, una presència a quatre a Kíiv pot ser només un fet puntual, però la meva sorpresa es va convertir en inquietud quan vaig veure que, ja abans de la reunió, l’economista liberal francès Alain Minc, assessor de governs i grans empreses –fa anys va ser conseller de CaixaBank– deia a Le Point: "A Europa s’està formant un directori informal de quatre països: Gran Bretanya, França, Alemanya i Polònia. No Itàlia, per Giorgia Meloni... ni Espanya, perquè Sánchez creu que no hi ha risc que Putin travessi el Pirineu". ¡Un directori europeu a quatre sense Itàlia i sense Espanya!

En un altre moment, Itàlia hi hauria estat perquè és país fundador de la UE i ha tingut presidents de la Comissió. Avui Itàlia continua comptant, però el seu partit governant és d’extrema dreta i, tot i que sobre Ucraïna Meloni ha sigut taxativa, no forma part de la centralitat europea. ¿Espanya no pot ser en l’incipient directori si no hi és Itàlia?

Però Sánchez no és un polític fàcil d’arraconar. No vull pensar, ni per un moment, que la seva absència fos per distracció. O per no molestar Yolanda Díaz o Ione Belarra, que venen a acusar-lo d’haver-se afegit al "partit de la guerra" i parlen de sortir de l’OTAN. ¿Llavors? Bé, cert que el perill ara és a l’Est i Polònia és més central que Espanya i a més gasta més en defensa. Cert que Espanya complirà amb el 2% del PIB que exigeix l’OTAN, però tergiversant i sense portar-ho al Parlament perquè Sumar, el soci de govern, no ho votaria. Cert que Espanya té un PIB inferior al d’Itàlia –malgrat que creix més– i que una part del Govern creu que la pau és només qüestió de diplomàcia i d’estovar Putin, que la despesa militar és supèrflua i que Espanya ha de seguir com abans de la invasió.

Notícies relacionades

Una investigació lenta

El condó per terra

I cert també que el PP, l’alternativa a Sánchez, està condicionat per un partit com Vox, associat a Orbán, més pròxim a Rússia i encara més allunyat que Meloni de la centralitat europea. Tant els aliats de Sánchez com els de Feijóo no tenen bon cartell a Brussel·les. I així no podem ser al directori per davant d’Itàlia. Ni de Polònia, que té un PIB inferior, però que gasta molt més en defensa.

Sánchez no explicarà per què no va ser a Kíiv. I Feijóo no preguntarà. Merz té de soci l’SPD i ha aïllat l’AfD. I a Varsòvia, Donald Tusk ha expulsat l’extrema dreta del poder.