Albada a Mèxic

L’albada de Mèxic és com una targeta postal plena de sorolls que t’assalten de seguida que abandones la casa i t’endinses a la ciutat que sona. Una vegada que arribes a aquest passeig de cotxes i de camions i de venedors de carrer i d’executius que van, per exemple, a Televisa, al costat de la Casa Gabo, on habito un mes i mig de l’estiu, la ciutat reclama la seva calma. I és com si t’endinsessis, després del soroll eixordador d’aquells cotxes, a una primavera d’arbres i de llambordes trencades.

Per les cantonades hi ha dones, o homes, però sobretot dones, que t’ofereixen fruites bellíssimes. Per dins també són dolces, com acabades de sortir de qualsevol dels pobles fèrtils de la República. En el trajecte, que imagino que algun dia va ser seguit per la família García Márquez, hi ha escolars i treballadors, gent cansada del dia anterior i, en general, ciutadans que no estan contents amb la jornada que els cau al damunt.

És una albada bonica si mires al cel, on el déu de la pluja, que aquests dies ha plorat sobre Mèxic, atresora en el seu si l’immens do que porta dins: l’aigua. El do infinit de l’aigua. Quan ja no és Mèxic sinó un barri aquest lloc de privilegi i calma, pots entendre que Gabo, i d’altres dels que van tenir el seu gust, volguessin que aquest fos l’emplaçament del seu lloc d’escriure. Recordin que abans de publicar Cent anys de solitud, ell havia estat viatjant per aquests mons, ocupat en tasques de guionista, per exemple. Un dia d’aquests trajectes sense fi ni alegria, estant amb Mercedes Barcha, la seva dona, i els seus fills recents, Gabo va donar la volta al cotxe i va tornar al Districte Federal.

Un món sencer però petit

La inspiració era el seu estil, i porta dins un món sencer però petit, immens però irresistible: Aracataca. Aracataca era la seva terra natal, allà on l’avi li va ensenyar la vida d’abans i també la que hauria de venir. L’enorme quantitat de fets (i de contes) que atresora el pare gran d’aquella família li va donar, de sobte, la raó de ser de la seva literatura: la imaginació, però també la realitat. Trencada, fantàstica o neta, la realitat. Tot el que li va dir l’avi, així com tot el que ell mateix va inventar, va acabar sent matèria dels cent anys que havia de descriure. Els cent anys de solitud.

Ell va fer aquest viatge de tornada a la ciutat de la pluja i del riure, i de la por, i es va ficar en aquesta casa a la qual ara jo mateix arribo als matins, des de la pensió on habito, per explicar-me la calma que va fer que Gabriel García Márquez trobés aquí l’avenir més important de la seva vida: aquell que, anys després, el coronaria amb el Nobel de Literatura, a la recepció del qual va anar vestit com si fos un nen de primera comunió a Aracataca.

Ara mateix, quan miro pels finestrals que donen als arbres i escolto ocells que devien ser els successors de les lletanies que van animar la seva soledat d’escriptor, me’l puc imaginar, al migdia, quan la taula ja estava distribuïda, espigolant entre les molles de pa una inspiració més que, a la tarda, li tornés les ganes d’evocar les bravates de l’avi. Mentrestant, quan aquestes molles ja fossin part del seu cos o de les seves distraccions, els nois li demanarien explicacions pel seu silenci, a què es deu, pare, aquesta muntanya de paper que omples cada dia.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

El més grandiós d’aquest lloc, que s’assembla a Mèxic perquè és aquí, en aquest país, però que podria ser part del paradís, és que quan entres a la casa, que aquí es diu la Casa Gabo, sona una porta, després una altra, aquestes es tanquen i, d’improvís, tot es regira i és de nou el so de Gabo teclejant, la seva mà inspirant la música que li han de regalar les orelles i els ulls. Llavors és quan puges les escales al pis de dalt, on dormien, entres al lloc que t’han donat per escriure i de sobte, a l’asseure’t, se’t paralitza l’ànim, mires al carrer i només hi ha, amb els arbres, el gos que el devia despertar cada dia.

Al despertar una d’aquelles vegades, quan ja estava acabant Cent anys de solitud, Gabo va sentir una altra inspiració que el va portar, de sobte, a Barcelona, on va buscar casa i agent i futur. Quan Beatriz de Moura, que seria dels seus millors amics, li va preguntar, al veure’l presumint d’un llibre que semblava que ell mateix havia escrit, "però, Gabo, ¿de debò tu ets l’autor de Cent anys de solitud?", Gabo va continuar parlant a la boîte que els acollia, potser amb ganes de dir: "No, el va escriure Aracataca".