¿Feministes contra el Vaticà?

Abans, una precisió. Llegeixo aquests dies que 133 cardenals homes han escollit un home. Sí, el patriarcat és això. Però això no invalida que qualsevol dona, tot i que sigui feminista, s’interessi per aquest procés. També ens interessa la democràcia, tot i que mai hi hagi hagut una dona presidenta del Govern a Espanya. Per molt que s’odiï l’Església, és una institució, i el Vaticà és un Estat. És un assumpte de poder i de geopolítica, des del poder econòmic fins al relat moral.

Per molts esforços que es facin per prescindir de l’Església, per moltes declaracions laiques o atees, la cultura judeocristiana està al cor de la història, de valors, mites, prejudicis o fins i tot algunes lleis. Ignorar aquest passat és anul·lar part de les nostres arrels. D’això no se’n pot fugir. I no mirem amb superioritat. No hi ha una sola civilització que hagi negat un Déu de manera absoluta. Totes estan entravessades i fonamentades sobre un relat sagrat, sigui una figura divina o una altra. I com que no podem prescindir d’aquesta capa, és impossible afrontar aquests dies intentant ridiculitzar, restant valor o pensant que no va amb nosaltres.

Dit això, Lleó XIV manté la línia de Francesc de suport a la dona. Aquest va triplicar en una dècada la presència femenina en alts càrrecs de la cúria, a més de situar-ne una d’elles al capdavant d’un dicasteri, és a dir, l’equivalent a un ministeri. Però, sobre el sacerdoci femení, tant l’anterior com el nou Papa ho rebutgen.

Notícies relacionades

Les veus dels assassins

Incomplir sense conseqüències

Dijous, unes catòliques van llançar davant del Vaticà una fumata rosa, malgrat que fossin ridiculitzades en xarxes, com sempre. Demanen que es corregeixi l’exclusió de les dones del ministeri ordenat. Denuncien "el dolor i la humiliació d’haver de demostrar la seva validesa". El 2023, Lleó XIV va dir que ordenar a les dones "no soluciona un problema, en podria generar un de nou". Alguns diuen que és la reacció de la cúria, però és alguna cosa més. Com vaig explicar en un article anterior, introduir-les a elles no només canvia la part visible, sinó també el relat en temes tan difícils com l’avortament.

El que queda clar és que elles ja no callaran, perquè a moltes localitats són elles les que mantenen l’Església, igual que elles van impulsar el cristianisme primitiu. No és una guerra de feministes contra el Vaticà. És la batalla per la igualtat en tots els escenaris, fins i tot en una Església que ha de respondre a aquests temps si no vol acabar amb ella mateixa, apartant qui la sosté.