La trampa de la zona de confort
Avui la política valenta passa per arribar a acords, i això no significa renunciar als nostres ideals. La veritable valentia és la responsabilitat
La zona de confort és un estat psicològic de seguretat i rutina on s’opera sense estrès ni risc, cosa que implica hàbits i comportaments coneguts. Sortir d’aquesta zona pot generar ansietat. Romandre-hi massa temps limita el creixement, la motivació i l’aprenentatge. Aquest concepte –popularitzat probablement en excés en l’àmbit del management– ens parla de la necessitat i la capacitat d’adaptar-nos a entorns que canvien i a noves realitats que es construeixen amb gran rapidesa.
En política també hi ha zones de confort, espais que ens permeten mantenir les nostres seguretats més enllà dels canvis socials i demogràfics. Les forces polítiques viuen instal·lades en una alternança democràtica entre govern i oposició que a vegades impedeix veure que, si bé cadascú té la seva pròpia visió per afrontar nous reptes, ningú té el suport polític ni electoral suficient per imposar el seu enfocament ni les seves solucions.
La legitimitat davant la ciutadania no s’obté cridant, sinó escoltant. No és dominar, és col·laborar. No és imposar, és convèncer. I, sobretot, no és enrocar-se, sinó aconseguir resultats per millorar la vida de la gent. Avui la política valenta passa per arribar a acords, i això no vol dir renunciar als nostres ideals. Potser la veritable valentia està en exercir la responsabilitat.
El risc, en cas contrari, és el bloqueig de les institucions. I, mentrestant, el món canvia. Tenim escenaris de guerra a Europa i a la Mediterrània; una UE feble i amb creixent protagonisme de les forces d’ultradreta; un personatge com Donald Trump als Estats Units perseguint jutges, fiscals i adversaris polítics; i un context mundial amb un ascens de moviments autoritaris desvergonyits, tecnofinancers, manipuladors de les xarxes i de les notícies falses, que volen salvar-nos de nosaltres mateixos amb l’única legitimitat dels diners. Són nous temps, també per a la política. Barcelona no viu aliena a aquest nou context ni ales seves conseqüències socials, polítiques i electorals. Nous corrents polítics alimenten la crispació fent un ús interessat de reptes socials que són reals: la crisi d’habitatge, el sensellarisme, les desigualtats, la immigració..., corrents que fomenten la polarització i eixamplen una fragmentació política que fa difícil la governança de les nostres institucions.
En aquest context, els debats pressupostaris són un dels principals exercicis de cerca de majories i construcció d’acords. Cada acord és alhora una renúncia, a una part de les nostres posicions, i una millora, perquè el resultat té un suport democràtic més ampli. És important entendre aquesta lògica, que ens exigeix a tots un esforç per compartir el nostre projecte amb altres amb l’objectiu d’acceptar el pacte com una millora per a la ciutat. Així ho hem fet des del govern municipal durant els darrers dos anys, tancant acords amb els diferents grups per impulsar millores en qüestions tan rellevants com la gestió del turisme, la simplificació burocràtica o la regulació del mercat de lloguer.
Notícies relacionadesAmb aquesta mateixa voluntat hem assolit un acord pressupostari amb ERC. Tenim visions diferents en algunes coses, però intentem aconseguir acords profunds en benefici de Barcelona. Ho hem intentat també amb Barcelona en Comú, i hem mantingut converses fructíferes que han acostat posicions al voltant de qüestions recollides en un pressupost que és marcadament progressista. No ha estat possible arribar a un acord, haurem de seguir intentant-ho en el futur. Perquè avui a la ciutat moltes persones viuen amb incertesa, tenen dificultats per accedir a un habitatge o els costa arribar a final de mes. Les necessitats dels veïns i veïnes no admeten dilacions, i donar resposta als seus problemes és també la recepta més efectiva per frenar el creixement de la ultradreta populista, l’única a qui beneficia el bloqueig de les institucions.
Per això, Barcelona tindrà pressupost, que aprovarem a través del mecanisme de la qüestió de confiança, per començar el 2026 a ple rendiment: mantenint congelada la pressió fiscal a les famílies i les pimes, i destinant més de 4.180 M€ de despesa i una inversió de 753 M€ en les prioritats que la ciutadania ens reclama: polítiques decidides per millorar l’accés a l’habitatge, l’atenció a les persones i la seguretat.
