Felicitat irrepetible
Les primeres vegades
Mariano Sigman, que a més de tenir una ment brillant i ser un paio formidable és un gran escriptor, diu que tots els records s’arrelen en una mirada, la que projectem cap a la nostra pròpia vida. La memòria és narració, i un dels exemples més bonics d’aquesta realitat és el relat del primer petó. "És una narrativa construïda a partir de dades, és ficció autobiogràfica, hi vas afegint elements que et permeten elaborar una història". Això em va dir Sigman, entre moltes altres i interessants coses, quan m’hi vaig acostar a la recerca d’ajuda i respostes als innombrables interrogants que em plantejava l’escriptura de la novel·la que llavors tenia entre les mans, avui a les llibreries. A mesura que la ficció es va apropiar de la història que volia explicar, inspirada en fets reals, vaig decidir convertir-lo en personatge del llibre. Era la primera vegada que ho feia, que gosava fer aquest pas narratiu, vertiginós i emocionant, i la recordo, la decisió, el moment en què la vaig prendre, encara amb entusiasme. No m’havia concedit mai aquesta llibertat creativa, no havia sigut capaç d’alliberar-me d’un jou que jo mateixa m’havia imposat amb força.
Dic tot això, ho escric, ho recordo, perquè fa dies que reflexiono sobre la importància, i influx, de les primeres vegades en les nostres vides. Torno ara a l’exemple del primer petó i miro d’evocar el meu, quan, amb qui, com. Va ser, segons recordo, robat, en un bar, una nit de Setmana Santa. Jo voltava els 16 anys i ell també. Era això, l’edat, l’únic que teníem en comú, tot i que ens coneixíem des de nois. Aquella primera vegada va ser tan fugaç que no sé com es va convertir en memòria, es va consolidar i avui és un relat que explico sovint amb afecte i, també, certa nostàlgia. Feia temps que la vida m’anava de debò, malgrat que encara no coneixia els versos de Gil de Biedma. Una altra primera vegada, la lectura d’aquest poema, el seu descobriment, dolorós i il·luminador. Recordo la tristesa que al cap de pocs dies vaig sentir, no perquè no tornaria a ser jove, sinó perquè ja no podria tornar a experimentar aquesta lectura verge. M’ha passat molts més cops i amb molts llibres, autors, pel·lícules, sèries, i amb fets, és clar. Amb persones, el dia que vaig conèixer James Salter, la primera imatge que conservo del meu nebot, a l’hospital, sobre la falda de la meva germana, en una llitera, al passadís.
El goig de la primera vegada, la joia, les sensacions, aquesta experiència, és irrepetible, inoblidable, tot i que cada vegada que la recordem canviem el relat, l’adaptem, perquè som éssers adaptatius i autopoètics. Per això convé que fem memòria, sí, que evoquem les primeres vegades, fins i tot alterades, que les compartim i escoltem els altres narrar les seves. Tot i que n’hi haurà més, aquestes, les ja viscudes, són úniques. Com la del taxista que em va acostar a l’estació de tren de Barcelona l’endemà de Sant Jordi: "És la primera vegada que porto al taxi una escriptora: que bonic". Ho explicarà, a la seva dona, a ell mateix. Sempre serà la seva primera vegada, encara que pot ser que l’escriptora ja no sigui jo. I no importarà. Serà el seu relat. El meu és un altre, aquest.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
