Si alguna vegada moro

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

10 d’octubre del 2025. 02:42

0 Comentaris

QUIRÃ?NSALUD / Europa Press

El 1945, a Roland Barthes li van fer un pneumotòrax extrapleural a la localitat suïssa de Leysin. Els metges que l’hi van practicar li van treure un tros de costella que li van tornar embolicat en una gasa. "Proclamaven així que el meu cos em pertany, sigui quin sigui l’estat desmembrat en què me’l tornin: soc l’amo dels meus ossos, tant en vida com mort", escriu l’autor a Roland Barthes por Roland Barthes, un llibre extraordinari a les pàgines del qual s’autoretrata mitjançant fragments que repassen la seva vida i la seva obra. Durant llarg temps, va guardar en un calaix, amb altres "objectes preciosos" del seu passat com una llibreta escolar, claus velles, el targeter de tafetà rosat de la seva àvia o un carnet de ball, aquest "tros de mi mateix", com el denomina. Barthes no s’atrevia a desfer-se’n "per por d’atemptar contra la meva persona". Fins que un dia va comprendre que la funció de tot calaix és "aclimatar la mort dels objectes fent-los passar per una mena de lloc pietós, de capella polsosa on, amb el pretext de conservar-los vius, se’ls proporciona un temps decent de moixa agonia". Va ser llavors quan va decidir llançar pel balcó de casa el tros de costella amb la gasa, "com si dispersés romànticament les meves pròpies cendres". Això és el que va fer una vegada amb el seu cos Barthes. Així ho descriu, amb aquestes paraules, en aquesta entrada d’aquest llibre, tot i que jo ho descobreixo en un altre, Escribir como si ya hubieras muerto, que recull les temptatives de Kate Zambreno de completar un assaig sobre Al amigo que no me salvó la vida, novel·la en la qual l’escriptor i fotògraf francès Hervé Guibert va documentar el seu patiment després de contraure la sida, malaltia que també va causar la mort del seu amic Michel Foucault, a qui en aquesta obra converteix en el personatge de Muzil. La lectura de tots ells a través de Zambreno coincideix en el meu temps amb una tragèdia aliena que, no obstant, visc gairebé com a pròpia, la de les més de 2.000 dones a qui els hospitals i centres de salut andalusos no han comunicat els resultats de les seves mamografies, retards que podrien tenir, si no les han tingut ja, conseqüències catastròfiques en els diagnòstics del càncer de mama. Compasso el patiment, la soledat, la por, l’esgotament i la debilitat de Zambreno, de Guibert i d’altres artistes citats per l’escriptora en aquest llibre fabulós amb el de totes aquestes dones, víctimes d’un sistema sanitari al seu torn víctima del Govern d’una autonomia en la qual hi ha 44 hospitals privats i que, malgrat la gravetat dels fets, ha trigat any i mig, el temps transcorregut des que es van conèixer els primers casos, a reaccionar i depurar responsabilitats. I em recordo de la Belén, del dia que em va trucar per explicar-me que tenia càncer de mama, de la seva defensa de la sanitat pública, de la seva confiança en aquesta, de la seva alegria contagiosa, del seu somriure permanent, de l’últim dia que la vaig veure sense saber que seria l’últim, de com li agradaven els poemes de Pedro Casariego Córdoba: "Si alguna vez muero quiero azaleas encima de mí, quiero una ausencia de cruces, azaleas encima de mí, si alguna vez vivo quiero azaleas para mis brazos, quiero agua para las flores, estrellas encima de mí".