El tap dels nassos
Santiago Abascal, Vox, durante la sesión de control al Gobierno en el Congreso de los Diputados. /
Míting de Vox. Alacant, 3 de juny del 2024. En primer pla, un grapat de joves. Santiago Abascal es disposa a fer un glop d’una ampolleta de plàstic quan comença amb el tap: "Això que et cau de l’aigua, que el vols treure... Doncs això és la Unió Europea dels buròcrates, això, el tap dels nassos que a algú se li ha acudit que no es pot treure, i a saber qui s’ho ha inventat i qui s’està enriquint".
La diatriba d’Abascal és celebrada amb rialles. Abans del 3 de juliol d’aquest any, tots els taps d’ampolles o de brics de fins a tres litres hauran de quedar units a l’envàs. La raó de la legislació europea és molt senzilla: minimitzar l’impacte ambiental d’aquesta part de l’envàs. N’hi ha prou amb fer un tomb per la platja per ensopegar amb els taps en qüestió. Taps que aniran al mar i que se sumaran a les més de cinc bilions de peces de plàstic que contaminen l’oceà. Una bossa de plàstic triga més de 50 anys a descompondre’s. Una ampolla, més de 500. Es calcula que el 2050 hi haurà més plàstics que peixos als oceans.
Adaptar-se al nou disseny de les ampolles requereix dos segons. Però alguns ho han convertit en el símbol d’un afartament que té molt poc de racional, però molt d’emocional. La burla que curulla el got del descontentament.
Segons l’enquesta del CIS, tant Vox com la llista d’Alvise (SALF) van obtenir els seus millors resultats entre els més joves. Si observem els votants de 18 a 24 anys, veiem que el PSOE va ser la seva primera opció, seguit del PP. Vox i SALF, a continuació. A bastanta distància, Sumar i Podem. ¿Què li passa a una generació de joves que relega el vot més progressista a la cua? ¿Què els passa als partits més d’esquerres que no aconsegueixen atraure’ls?
En els més joves impacten una multitud de condicionants. Des de l’alarma per un planeta que agonitza fins a la incertesa tecnològica. Des de l’ansietat i la soledat que provoca la vida digital fins a l’enyorança del que mai han viscut: un futur que rimi amb il·lusió i amb metes assequibles. També la desubicació de la masculinitat tradicional davant l’ímpetu feminista i la reivindicació LGTBIQ+ (amb totes i cada una de les seves sigles). Per descomptat, l’herència de les múltiples crisis, la de la covid viscuda en primera línia, i l’absència de líders de l’ambició col·lectiva i igualitària. A tot estirar, els gurus de l’autorealització.
Molts d’aquests joves no saben, no contesten davant la gran incògnita del futur. El senten fora del seu control. És possible que, davant bona part dels missatges de Comuns-Sumar-Podem, no se sentin interpel·lats. Perquè tracten de temes davant els quals es creuen impotents o perquè se senten sermonejats, corregits en els seus gustos i en el seu llenguatge. Un cansament que converteix molts d’ells en presa fàcil de la ultradreta. ¿Com resistir-se a fer una puntada de peu i riure una mica? El futur sona a acudit quan només es pensa en primera persona del singular. Tot i que sigui a costa d’un tap de plàstic que acabarà menjant-se el teu fill.
