Europa: ¿Espanya hi pesarà menys?

Pedro Sánchez ha perdut. Han guanyat Giorgia Meloni i Donald Tusk. I la contínua bronca a Brussel·les entre el PP i el PSOE no beneficia cap dels dos

3
Es llegeix en minuts
Europa: ¿Espanya hi pesarà menys?

Enrico Letta, president de la Fundació Jacques Delors i ex primer ministre d’Itàlia, afirma: "Fins al 7 de juliol, segona volta de les eleccions franceses, tot judici sobre Europa està en suspens". Tothom, doncs, pendent de París.

Mentrestant, però, el calendari europeu no s’atura: sopar informal del Consell Europeu (els 27 caps de Govern) dimarts que ve, 18 de juny, i cimera europea el 27 i 28 de juny. I d’aquí n’hauria de sortir la proposta per presidir la Comissió, que després anirà al Parlament Europeu, la del mateix Consell i la de l’alt representant de la UE, fins ara Josep Borrell.

El tradicional eix París-Berlín té menys empenta perquè el feeling entre l’apassionat Macron i el fred Scholz és mediocre i per les recents eleccions europees. L’SPD ha tingut el seu pitjor resultat en unes eleccions a tot Alemanya i ha sigut superat per l’extrema dreta de l’AfD. Però el primer ha sigut el CDU. Si l’SPD perd les eleccions del 2025, el partit d’Angela Merkel (menys merkelià) tornaria a governar. A Berlín no hi ha llum vermella, però sí a París, on si Marine Le Pen guanya les legislatives hi haurà un terratrèmol.

Si França i Alemanya perden grapa, els altres tres grans països de la UE –Itàlia, Espanya i Polònia– se n’haurien de beneficiar. Però mentre Giorgia Meloni i Donald Tusk surten reforçats a l’haver guanyat, Pedro Sánchez no està a l’alça perquè ha perdut. Per això Sylvie Kauffmann, en una de les seves anàlisis a Le Monde, no esmenta ni Sánchez ni Espanya.

Meloni ve de la tradició d’extrema dreta (admiradora de Mussolini), però és una "transformista italiana". Ara vol ser la dreta sense adjectius i acostar-se al PPE. La seva victòria l’aixeca a Roma i a Brussel·les i, a més, té un pacte amb el vell partit de Berlusconi, que ja és al PPE. Meloni comptarà més, però encara no se sap ni quant ni com, tot i que és molt probable que recolzi la reelecció d’Ursula von der Leyen.

L’altre guanyador és el polonès Donald Tusk. Polònia era un vedat de l’extrema dreta, però en les últimes legislatives Tusk va guanyar i va tornar a ser primer ministre. I en les europees ha derrotat una altra vegada Llei i Justícia. Tusk encarna l’ala del PPE que no vol res amb l’extrema dreta i en el grup popular és el que, juntament amb l’alemany, té més eurodiputats. Un més que el PP espanyol.

L’estrella europea de Pedro Sánchez, rellevant la passada legislatura (pla de regeneració), pot estar en retrocés. Ha perdut les eleccions i el PP i el PSOE, que, sense voler-ho, són aliats a Europa, abans que res són enemics mortals a Espanya. El PP recorre a Brussel·les contra les polítiques de Sánchez i l’acusa d’estar anul·lant l’Estat de dret. Tingui o no raó, aquesta gran bronca danya Sánchez a Europa.

I tampoc no beneficia Feijóo. Pretendre que Von der Leyen es posicioni contra la llei d’amnistia, un afer intern que en tot cas correspondria als tribunals europeus, és absurd. Entre altres coses perquè Von der Leyen necessita Sánchez i també Meloni (són els caps de govern de la tercera i quarta economia europea). I Sánchez té el segon grup d’eurodiputats socialistes (després de l’italià) i és clau per al pacte de populars, liberals i socialdemòcrates a Brussel·les.

Amb la seva gran guerra a sobre, ni Sánchez ni Feijóo pesaran més a Brussel·les. I Espanya tampoc. En qualsevol país seria una desgràcia nacional, però aquí l’important seria una reprimenda de Brussel·les a Sánchez. O que desautoritzés les andanades del PP. Així compta menys que el PIB espanyol creixi més que el de les altres grans economies europees. En l’última setmana, l’FMI ha elevat la previsió de creixement al 2,4%, i el BBVA, al 2,5%, per sobre del 2% del Govern.

Notícies relacionades

Sánchez vol que Teresa Ribera sigui una de les vicepresidentes de la Comissió amb competències sobre el canvi climàtic. Pot ser que ho aconsegueixi, però la lluita contra el canvi climàtic provoca reaccions contràries perquè els ciutadans no volen pagar el seu cost econòmic (protestes d’agricultors, Armilles Grogues...). Per poder implementar-la sense desordres socials, els costos s’haurien d’assumir amb un increment del deute comú europeu.

Entesos, però ¿qui li posa el cascavell al gat? ¿El tàndem Sánchez-Ribera, que no es troba en el seu millor moment ni a Brussel·les ni tampoc a Madrid.