Europa: França, el gran ensurt

Espanya és un dels països menys afectats per aquesta onada extremista perquè els dos partits (PP i PSOE), que a Europa –sembla impossible– estan en la coalició de centre, sumaran 42 eurodiputats dels 61 d’Espanya, mentre que l’extrema dreta només en tindrà 9 (6 de Vox, que puja 2) i 3 de la sorpresa Alvise. Però que Alvise tingui els mateixos diputats que Sumar i un més que Podem cal apuntar-ho.

I en la hispànica batalla a mort entre el PP i el PSOE els socialistes resisteixen perquè conserven el 30% dels vots i no hi ha hagut plebiscit contra Sánchez. Al PP les coses no li han anat gaire bé, però bastant millor que a Sánchez. En les legislatives de juliol l’avantatge del PP va ser només d’1,4 punts, ara ha pujat a 4 (34,2% contra 30,2%) amb el PP a l’alça mig punt i el PSOE baixant 1,5. No és comparable del tot perquè ha votat molta menys gent, però…

Amb tot, el pitjor per a Sánchez és el gran desgavell a la seva esquerra, entre Sumar i Podem, a qui necessita per governar. I Yolanda Díaz ja ha hagut de dimitir de líder de Sumar. A part de Puigdemont, que és un suport enverinat. ¿La seva coalició super Frankenstein podrà aprovar els pressupostos del 2025? Sembla difícil i, en aquest cas, en males condicions perquè el PP ha guanyat les europees, Sánchez podria veure’s obligat a convocar eleccions. Feijóo, si no cau en l’histerisme, surt millor del 9J.

A Catalunya es confirma la victòria del PSC de Salvador Illa (sisena consecutiva) amb el 30,6%, mentre que Puigdemont cau 10 punts (del 28% al 18%) respecte a les europees del 2019 que va guanyar. I ERC en baixa sis més. A l’independentisme no li convenen, doncs, unes noves eleccions, el que en principi afavoreix que Illa sigui president. Però de moment, Junts i ERC es resisteixen i per això van elegir ahir president del Parlament Josep Rull (Junts), que apostarà per investir Puigdemont. Tot i que sigui un gran embolic i no prosperi. Després…

Anem a Europa. Com es preveia l’extrema dreta ha pujat i pot passar (n’hi ha gairebé 100 de no inscrits) del 20% al 25% dels 720 diputats. Però està dividida en dos i la suma del PPE (que puja), els socialdemòcrates (que només baixen cinc escons) i els liberals, que cauen 19 (per Macron i Cs, que desapareixen) continuarà tenint uns 400 escons, per sobre de la majoria absoluta de 360. La poc homogènia coalició de centre continuarà, doncs, governant Europa.

L’elecció d’Ursula von der Leyen en el Consell Europeu (els caps de Govern) sembla assegurada, però després ve el Parlament. I allà la seva victòria no està cantada perquè hi ha diputats del PPE (i d’altres) que no la volen i el vot és secret. El 2019 només va guanyar per nou vots i amb el suport no dels verds –que ara tindran menys escons–, sinó de l’extrema dreta polonesa.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

En tot cas, Meloni tindrà més pes per la seva gran victòria a Itàlia. A més, l’extremista AfD ha sigut la segona força a Alemanya, molt per darrere de la CDU (PPE), però per davant dels socialistes del canceller Scholz i dels verds, cosa que debilita el govern de Berlín. Però el gran ensurt és el de França. Marine Le Pen, amb el 32%, ha més que doblat el vot dels centristes de Macron, que avantatgen per menys d’un punt els socialistes.

Macron, ja molt contestat, tenia molt difícil continuar governant sense majoria parlamentària. I ha decidit una operació d’alt risc. Dissoldre el parlament esperant que el tipus d’elecció –per departaments i a dues voltes, i no proporcional nacional com les europees– faci que el partit de Le Pen perdi les eleccions, tot i que torni a ser el més votat en la primera volta. Però és una aposta forta i l’experta enquestadora Ipsos no descarta del tot que Le Pen aconsegueixi la majoria absoluta. Llavors Macron l’hauria de fer primera ministra i la política europea (amb París en crisi i Berlín tocat) sí que entraria en una altra dimensió.