Àrea metropolitana
L’Hospitalet,‘mon amour’
núria Marin CARATULA 1200x676
La primera vegada que vaig trepitjar l’Hospitalet, cap al 1983, la ciutat es deia Hospitalet del Llobregat i els seus veïns deien que vivien a Barcelona. Si algú de Sevilla, Madrid o Pamplona preguntava, es contestava: "Visc a Barcelona". Curiosament, tot i que no es tingués un sentit de pertinença, sí que se sentia el barri com a propi. Bellvitge, Gornal, la Florida, Collblanc, Can Serra, Pubilla Casas, Santa Eulàlia, el Centre. Ser del Centre era com levitar. Allà es tenia un lligam al nom de la ciutat, com el sentiment que va ser Barcelona, per un mal acord, qui va robar els seus terrenys al mar. Tot i que en realitat va ser l’Estat qui els va comprar, com s’ha explicat moltes vegades, per unes 100.000 pessetes de l’any 1920. La raó era fer un port franc que, al final, va resultar ser l’actual Zona Franca.
Els primers anys democràtics de l’Hospitalet van ser molt renovadors. El primer alcalde va ser Juan Ignacio Pujana. Era un sindicalista que arribava del món de la banca, un col·lectiu molt reivindicatiu als 80. Es va tractar del primer polític inhabilitat a Espanya, però va tenir la seva funció i va aportar una visió d’entendre que la ciutat necessitava reivindicar-se i enriquir-se gràcies a la seva situació geogràfica.
El va substituir Celestino Corbacho. Va ser el que de veritat va modelar la ciutat d’ara, ja com a mà dreta de Pujana. El lector ha de recordar que on ara hi ha l’Ikea, la Fira i fins a EL PERIÓDICO era un fangar atapeït de magatzems de ferralla.
Després va arribar Núria Marín, que ara se’n va després de 16 anys d’alcaldessa. Ella ha sigut l’última que ha situat l’Hospitalet al nivell de qualsevol ciutat europea. Qui va idear la marca del Districte Econòmic i va capgirar la seva projecció cultural amb un altre districte dedicat a l’art, el cine o la música, ara consolidat amb l’anunci de Rosalía de plantar als seus carrers poligoners el seu estudi de producció.
La tradició cultural de l’Hospitalet ve dels 80. Barcelona va impulsar el Grec, però milers de barcelonins acabaven a Can Boixeres als concerts de L’Estiu a Ciutat. Era la moda. Com les sales de música independent, que no tenien res a envejar a les de Barcelona. Curiosament, ara serà el regidor de Cultural, David Quirós, qui substitueixi Marín com a alcalde. Aquest és un bon camí per seguir: economia i molta cultura. Dos segells d’identitat.
Pot ser que no sigui objectiu i, tot i que Marín tanqués la ràdio on vaig madurar com a professional (la que el 1988 ja hi era, al dial, el 92, any olímpic), ha sigut gràcies al seu impuls que la ciutat ha anat construint la seva pròpia personalitat, a partir d’una feina que ningú d’aquells anys 80 podia ni imaginar. Va tenir, i té, els seus detractors, però en moltes ocasions, envoltada de masculinitat mal entesa, es va veure obligada a marcar un criteri propi amb contundència, i això, a poc a poc, s’acaba pagant. Ara se’n pot anar satisfeta, tot i que el seu buit serà profund. Cal estar preparat per deixar de ser-hi. Era difícil caminar amb ella per la ciutat. Una felicitació o un "allò meu, què". Però això és ser alcalde.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
