El seny surfeja la crispació

Feijóo va pintar una Espanya que va malament perquè hi ha intents del Govern per acumular poder i perquè, per exemple, estem sense pressupostos. Feijóo pretén –és lògic, en el cap de l’oposició– que el Govern caigui. Però el seu discurs, en plena campanya, va estar tenyit d’excés de catastrofisme. Tot i que després del discurs –escrit per algú de Génova que deu pensar que Madrid i Barcelona són el mateix– el diàleg amb el president del Cercle, Jaume Guardiola, va ser interessant. Feijóo va apuntar una cosa per reflexionar: que els impostos catalans –patrimoni i trams alts de l’IRPF– poden perjudicar la creació de riquesa quan Madrid –i altres comunitats– els han eliminat. Va afegir: no és dúmping fiscal, és autonomia fiscal.

El discurs de Sánchez va ser el contrari. ¿Recorden aquell "España va bien" d’Aznar que el va portar a la majoria absoluta l’any 2000? Doncs una cosa així, però amb millors maneres i més empatia amb Catalunya. Sánchez tenia dues cartes. La primera la va treure ja en el primer minut: el 2017, Barcelona va perdre l’Agència Europea del Medicament per la inestabilitat en què vivia, però ara l’agència Moody’s diu que la victòria de Salvador Illa augmenta la confiança a Catalunya i a Espanya.

La segona és que l’economia va raonablement bé. Com va explicar el nou ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, tothom està pujant la previsió de creixement del PIB al 2% o més, que va indicar el Govern, atacada fa poc per ser massa optimista. A més, es crea ocupació i la Comissió de Brussel·les avala que el dèficit públic baixarà aquest any al 3% i al 2,5% el 2025. I amb un 2,5% de dèficit hi hauria superàvit primari, abans del pagament d’interessos del deute. Rellevant... si fos veritat.

Cuerpo va causar bona impressió. La d’un economista solvent que sap del que parla. I, respecte a la reducció de la jornada laboral, va ser clar: hauria de ser compatible amb la competitivitat de les empreses i, per tant, acordada en la negociació entre empresaris i treballadors. Però aquí comencen els peròs. ¿Hi està d’acord Yolanda Díaz? ¿Quant mana Cuerpo en el Govern? La seva antecessora, Nadia Calviño, era vicepresidenta d’Economia, funció que ara recau en María Jesús Montero, que compatibilitza la cartera d’Hisenda amb hores extres alguns diumenges com a "animadora" de Ferraz.

Va fer bé Sánchez de no repetir que l’economia espanyola va com una moto. O com un coet. El governador de Banco d’Espanya, Hernández de Cos, que acaba el seu mandat el 10 de juny, va avalar que l’economia tira endavant, però també va assenyalar que hi ha moltes incerteses. No només externes, sinó també sobre la política econòmica interna: la falta de pressupostos, l’augment dels costos laborals no salarials, l’ajust al qual poden obligar les normes fiscals europees...

Però, a banda del que va remarcar Hernández de Cos, és evident que un Govern que dimecres perd una votació –per no consensuar-lo ni amb el seu soci de Govern– sobre l’abolició de la prostitució, i que dijous ha de retirar –perquè no li passi el mateix– el projecte de llei del sòl, no pot generar gaire confiança. ¿Hi haurà o no pressupostos el 2025? Aquesta pot ser l’hora de la veritat.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

El Cercle és plural i temperat. I el seny ha hagut de ser caut en la convulsa Catalunya dels últims anys. No obstant, Guardiola, va comentar tres idees principals. Primeraa, que Catalunya no pot permetre’s noves eleccions. ¿Tots els camins passen, doncs, per Illa, com va dir Sánchez? Segona, que, malgrat les amables paraules a Feijóo i a Sánchez (per ordre d’aparició en escena), la total falta de consens entre els dos grans partits és una greu irresponsabilitat. Tercera, que el catastrofisme no és acceptable perquè el PIB i l’ocupació –essencial per a la pau social– van bé, però el triomfalisme tampoc és admissible, perquè fa anys que en renda per càpita (des d’abans de Sánchez) retrocedim respecte d’Europa.

El seny contra la inestabilitat catalana. I fins i tot l’espanyola.