Dispersió

Tenir idees

Se’ns n’acut una rere l’altra, fins que alguna qualla

2
Es llegeix en minuts
Tenir idees

Juan Tallón

Algunes idees neixen amb tanta força que són insostenibles en el temps. Generen una il·lusió desbordant, i de sobte es desplomen. Tots sabem què és tenir una idea boníssima que poc després abandonem perquè comença a semblar-nos el contrari, sospitosament. Fa uns anys, un amic que en algun moment va aspirar a escriure em va ensenyar una llibreta en la qual havia anotat desenes i desenes d’idees que van pretendre ser el naixement d’una novel·la: una primera frase, un argument, un personatge, una situació, un lloc, una anècdota. Una novel·la despunta de maneres molt diferents i imprevisibles. Però l’important és que continuï, i en aquella llibreta res passava del començament.

Tenir un projecte, i poc després no tenir res, és l’argument de moltíssimes setmanes, o mesos, en la vida de qualsevol. Dissabte, el cineasta Isaki Lacuesta, de qui està a punt d’arribar als cines Segundo premio, reconeixia a Babelia que treballava alhora amb moltíssims projectes. "Mai saps quin sortirà, ni m’ho plantejo", deia. I recordava un llibre en el qual un autor francès va aplegar totes les performances que va voler fer i no va poder. "I jo vaig pensar: ¿I jo? Em vaig asseure i sense esforçar-m’hi gaire em sortien unes 70 pel·lis", explicava.

Notícies relacionades

En casos més clamorosos, de vegades tens una idea, la desenvolupes amb enorme disciplina i, després de dedicar-hi grans esforços i molt de temps, no l’acabes. El projecte va tenir un començament, una continuïtat, i en l’última fase no va trobar el final. Aquesta caiguda estrepitosa dol més. M’agrada la història d’Elmer, la novel·la sobre un nord-americà a París que William Faulkner mai va acabar d’escriure. Havia de ser una novel·la "grandiosa", en paraules del mateix autor. L’agost de 1925, aquest s’havia instal·lat a París. A l’espera que la Liveright confirmés la publicació de la seva primera novel·la La paga de los soldados, Faulkner estava ja immers en l’escriptura de Mosquitos. Però el 23 d’agost va dirigir una carta als seus pares amb una emocionant arrencada: "Estimats pares. Estic a la meitat d’una altra novel·la, grandiosa aquesta. És totalment nova. Fins abans-d’ahir no se’m va acudir. He deixat de banda Mosquitos: no crec ser prou vell per escriure-la com s’hauria d’escriure". Tres dies després, en una altra missiva, insistia que estava treballant molt en la nova obra. "Penso amb raó que és terriblement bona; tan clara és en la meva ment que amb prou feines puc escriure prou de pressa".

El 6 de setembre, quan va tornar a comunicar-se amb els seus pares, la novel·la tenia ja més de 20.000 paraules. El 10 de setembre Elmer ascendia a 27.000 paraules. No només això: havia escrit un poema "tan modern que ni jo mateix sé el que significa", així com "el millor conte del món. És tan bonic que quan el vaig acabar vaig anar a mirar-me al mirall". Però de sobte, la grandiosa novel·la autobiogràfica va decaure. En una carta del 13 de setembre, confessava a la seva mare: "He deixat de banda la novel·la, i estic a punt de començar-ne una altra". És el bo de les idees: després d’una se’ns n’acut una altra, i una altra, i una altra, fins que alguna qualla, si és que qualla.