El que no acaba

Cada tarda, a dos quarts de set, veia arribar a la petita platja de Mattanosa el mateix senyor gran, amb una barba blanca molt arrissada, abundant, la pell gruixuda i torrada, com d’elefant, i una gorra marinera vellíssima, de color incomprensible. Vaig donar per fet que es tractava d’un veí de l’illa. Arrossegava amb ell una cadira de plàstic, en la qual s’asseia a fer crucigrames sota el raonable sol de Sardenya; una hora i mitja després se n’anava. Al tercer dia va començar a cridar-me l’atenció la precisió amb què es repetia tot: la seva arribada, la resolució dels passatemps, el bany final, la retirada. De vegades em preguntava com devia transcórrer el seu dia una vegada marxava. Em va donar per pensar que el sentit de la seva vida passava per fer diàriament les mateixes coses a la mateixa hora. Però com podia saber-ho. No sé a qui vaig sentir dir que tot el que es pot explicar d’un iceberg és la seva superfície: la resta són suposicions.

El que no es desgranava de la vida d’aquell home era el que em quedava ressonant al cap quan se n’anava, quan l’endemà el veia reaparèixer, i quan encara avui, a mil sis-cents quilòmetres enllà, penso en ell i les seves rutines. No conèixer res més que la seva aparició puntual i fugaç cap al tard fa que el seu record sigui present: és la força del misteri, tan superior sempre a la seva revelació. Naturalment, davant l’abundància d’incertesa molta gent es descoratja. No viu a gust si no ho sap tot. Es tracta d’una aspiració natural. ¿Qui no somia per aconseguir un coneixement total, i saber com va sorgir la vida, i per què, i per a què, fins i tot què estan fent de sopar els veïns, que fa tan bona olor?

Notícies relacionades

L’octubre més calent del Banc Sabadell

La covardia dels valents

Marcel Proust, en el seu moment, admetia amb certa nostàlgia que li agradaria elucidar tots els misteris existents. «Qui pogués escriure un llibre en què la vida quedés aclarida, i la vida que vivim en tenebres fos portada a la veritat del que és», escriu a Màximes i pensaments. Aquesta pretensió contrastava amb el que l’escriptora nord-americana Flannery O’Connor explicava d’una de les seves ties, que pensava «que res passa en un relat llevat que algú es casi o en mati un altre al final».

La narradora va escriure una vegada un conte en el qual un rodamon es casava amb la filla idiota d’una dona gran. Després de la cerimònia el rodamon s’emportava la dona de viatge de noces, l’abandonava en un parador de la ruta i marxava sol, conduint l’automòbil. O’Connor confessava que no havia pogut convèncer la seva tia que aquest era un conte complet. La seva parenta necessitava saber què li passava a la filla idiota després de l’abandonament. Sovint tots som com la tia de Flannery, volem que la història continuï, i descobrir què feia el senyor de Mattanosa després de marxar de la platja. Però la revelació de tots els misteris resultaria desastrosa. La vida, al cap i a la fi, està plena d’històries que comencen i no acaben, o que desconeixem com ho fan.