Plorar de pena

Una amiga que viu a prop de casa em va trucar perquè al seu marit acabava de tenir un infart. Quan hi vaig arribar (minuts abans que l’ambulància) ja havia mort. Oficialment no, oficialment continuava viu i ho estaria fins que el metge expedís el certificat de defunció, que ve a ser com el carnet d’identitat dels difunts: no es poden moure sense aquest document. A mi, al banc, em demanen un certificat d’existència cada dos anys. Hi ha un excés de burocràcia que ens obliga a recórrer contínuament a experts en la matèria. El cas és que no em vaig atrevir a dir a la meva amiga que el seu marit ens havia deixat, tot i que semblava evident que ja no estava entre nosaltres. Per decència, i com que havia caigut a terra al trencar-se-li el cor, el vam acomodar, no sense esforç, al sofà, a l’espera que arribessin els facultatius.

Incongruències

En això, em va semblar sentir una vibració procedent del canell de l’interfecte. Li vaig agafar el braç i vaig veure que a la pantalla del seu rellotge intel·ligent acabava d’aparèixer el següent missatge: "Toca aixecar-se i caminar un minut".

–¿Què és? –va preguntar la vídua.

–Res, un d’aquells missatges del sistema –vaig dir jo.

–¿De quin sistema? –va insistir ella.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

–Del sistema en general –vaig respondre, adonant-me que vivíem i moríem, en efecte, dins d’aquest sistema. Diuen a Lady Di en l’última temporada de la sèrie The Crown: "T’has casat amb un sistema". La princesa Diana podria haver sigut feliç d’haver-s’hi adaptat, ja que el sistema et proporciona moltes coses. Davant els morts pensem a grans velocitats, el pitjor és que se’ns acudeixen incongruències com les que em passaven pel cap mentre intentava amagar a la vídua el que acabava de llegir.

Finalment, la meva amiga es va acostar al cadàver, li va destapar el canell, va llegir el text que estava escrit al rellotge, i va deixar anar una rialla contagiosa just en el moment en què els serveis sanitaris trucaven a la porta. Vam haver de fingir que estàvem plorant de pena.