Miquel Barceló no representa una còpia de Gaudí. És la seva continuïtat més autèntica

Un cop hem viscut l’emoció immensa que desperta el temple de la Sagrada Família, ara ve la pregunta: Qui serà l'encarregat d'acabar la Sagrada Família? Ara mateix, el Patronat de la basílica estudia les propostes de tres creadors de primer nivell: Cristina Iglesias, Javier Marín i Miquel Barceló.

I és una decisió que no hauria de fer-se esperar gaire més perquè no es tracta simplement d’escollir un artista. Es tracta de decidir quin llegat deixarem a les generacions futures. Es tracta d’escriure l’últim gran capítol d’un temple que és patrimoni de la humanitat i símbol universal de Barcelona.

I entre els tres noms que hi ha sobre la taula, la proposta de Miquel Barceló és la que planteja un diàleg més profund, més valent i més fidel a l’esperit que va inspirar Antoni Gaudí. Perquè Barceló no representa una còpia de Gaudí. Representa la seva continuïtat més autèntica. Comparteix amb ell la fascinació per la natura, el respecte per la matèria, la dimensió espiritual de l’art i una voluntat constant d’innovar. No seria una continuïtat basada en la imitació. Seria una continuïtat basada en l’afinitat creativa.

I això és precisament el que fa que la seva candidatura sigui tan poderosa. Gaudí no va ser mai un conservador. Va ser un revolucionari. Va desafiar les normes establertes, va capgirar els llenguatges de la seva època i va imaginar el que ningú havia imaginat abans. Per això, si avui volem ser fidels al seu llegat, no hem de buscar qui l’imiti millor. Hem de buscar qui entengui millor l'ànima i l'amor de Gaudí.

I, en aquest sentit, Barceló és una resposta evident. En un temps dominat per la uniformitat digital, aquella realitat deshumanitzada que denunciava aquests dies el papa Lleó XIV, Barceló representa justament el contrari. Representa el geni. L’instint. L’inesperat. La força irrepetible de la creació humana.

Com deia Gaudí: "Primer l’amor, després la tècnica." I aquest principi continua sent vigent. La Sagrada Família va néixer per trencar convencions. Per desafiar límits. Per demostrar que la bellesa i la fe podien expressar-se d’una manera completament nova. Ara toca tenir el coratge de fer el mateix perquè la qüestió no és qui podria reproduir millor Antoni Gaudí. Gaudí ja existeix. La seva obra és única. Irrepetible.

Les preguntes són unes altres: Qui és capaç de mantenir viva una obra monumental i espiritual sense convertir-la en una peça de museu? Qui és capaç de dialogar amb la història sense quedar-hi empresonat. Miquel Barceló ja ha demostrat que sap fer-ho. Ho va fer a la catedral de Palma. Allà on Gaudí havia deixat una intervenció històrica. Allà on Barceló va saber aportar una mirada contemporània, poderosa i profundament respectuosa, i va convertir la capella del Santíssim en una obra admirada arreu del món. Per això la seva candidatura no és només una opció possible. És una opció lògica.

Notícies relacionades

Sobre espectacles i litúrgies

Desencallar en defensa

I encara hi ha una raó més profunda. La Sagrada Família és una obra inacabada perquè parla de la condició humana. De la continuïtat del temps, de la suma de generacions, cada època hi ha deixat la seva empremta, cada generació hi ha aportat alguna cosa. Pretendre congelar-la en una reproducció literal de Gaudí seria, paradoxalment, allunyar-se del seu veritable missatge.

Gaudí va heretar tradicions però no les va copiar. Les va transformar, les va reinventar, les va projectar cap al futur. I això és exactament el que podria fer avui Miquel Barceló. Perquè a la Sagrada Família no li cal un altre Gaudí. Li cal algú que, com Gaudí, s’atreveixi a revolucionar-nos la mirada. Algú que dialogui amb la història sense por. Algú que assumeixi el risc de crear. I que sigui tan profund que ho faci a través de la pròpia matèria. I d’artistes així, n’hi ha molt pocs. Tan pocs com el nostre geni. El nostre Miquel Barceló.