La dona no té nom

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Un d’aquests llibres que ha arribat aquest any a les nostres mans per remoure’ns molt per dins és un relat directe, com explicat en diverses xerrades de cafè o telefòniques, sobre la vida d’una dona que no té nom. És ella la que des que és una cria, en primera persona, ens obre el seu cor davant les traves que van limitant la seva existència a la Turquia del segle passat només per ser dona. Algunes experiències són desmesurades, però són les microagressions, les discriminacions a petita escala, les que van empetitint les aspiracions i el caràcter de la protagonista i de les altres dones del seu entorn, des de la seva mare fins a les seves amigues. La novel·la La mujer que no tiene nombre va ser escrita el 1987 i la seva autora, Duygu Asena, va passar un infern per donar-la a llum, va ser prohibida i va causar un escàndol en aquells temps. Asena ja s’ha mort, però el seu exemple feminista ha convertit amb els anys aquesta peça en un clàssic que retrata la lluita de les dones turques per ser les propietàries de les seves vides, una lluita compartida per milions de dones arreu del món en diferents etapes històriques.

Que un llibre pugui transcendir el moment de la seva escriptura, la passió i les circumstàncies de la seva autora, i no només sacsejar la seva societat sinó arribar dècades després a mans tan llunyanes continua semblant-me un petit miracle. Per això també festes com les de Sant Jordi, aparador d’excepció de tantes i tantes històries compartides, són també fars d’esperança en temps de confusió i angoixa.