La síndrome de la rentadora

El teletreball es pot exercir amb diferents intensitats. El més estès al nostre país és l’ocasional, és a dir, menys del 50% de la setmana laboral; el següent seria l’habitual, més de mitja setmana, i, per acabar, hi ha aquella feina que sempre és en remot, només amb alguna trobada presencial de tant en tant. Aquesta última és una pràctica de grans multinacionals que necessiten captar talent jove o molt especialitzat d’arreu del món i, a vegades, acaba sent l’única manera d’accedir-hi. Si aquesta manera de treballar aporta més o menys satisfacció al treballador ha estat objecte d’un intens debat acadèmic, sense arribar a conclusions definitives. Com tot el que té un caràcter social, hi ha diverses variables que hi influeixen: el context, el tipus de feina, la persona i l’organització.

Sí que hi ha un cert consens en el fet que el teletreball sembla estar afectat pel que s’anomena llei de rendiments decreixents, és a dir, un dia genera molta satisfacció, però a mesura que els dies de teletreball augmenten, la satisfacció va disminuint. Una cosa semblant a la satisfacció que dona el primer glop de cervesa respecte als que venen després. Això s’explica perquè, des d’un punt de vista psicològic, el teletreball satisfà necessitats d’autonomia –poder triar lliurement el com, el quan i l’on–, però molt teletreball pot dificultar mantenir la sensació de pertinença a l’organització, derivat de la disminució de les relacions interpersonals tant amb col·legues com amb superiors. Arriba un punt en què la satisfacció derivada de l’autonomia pot quedar eclipsada per la manca de pertinença i per una sensació d’aïllament social. A més, en funció de com l’empresa estableixi el teletreball, l’autonomia també pot quedar minvada anticipadament, per un excés de mecanismes de control online.

En tot cas, la recomanació per a les empreses que tenen treballadors amb modalitats de teletreball intensives és cuidar la sensació de pertinença: establint mecanismes de comunicació fluida per tal que les persones no perdin la sensació de grup, de propòsit comú que inspira i motiva, que es produeix de manera natural estant físicament en un mateix lloc, però que és més difícil, tot i que no impossible, de generar virtualment.

Un altre fenomen en què també hi ha consens és en l’anomenada síndrome de la rentadora. L’entorn en què treballem afecta els nostres pensaments i, per tant, la nostra capacitat d’atenció i concentració. Els humans patim el que s’anomena atenció residual: una part de la nostra capacitat mental està compromesa en aquelles tasques que tenim a mig fer o que sabem que estan pendents. Quan treballem des de casa, les tasques de l’entorn immediat poden interferir en la capacitat de concentració. És possible que els dies de teletreball, la productivitat que es guanya pel fet de no desplaçar-se es perdi amb menys capacitat de concentració. Potser per això les cafeteries estan plenes de persones treballant amb ordinadors, que intenten concentrar-se en un entorn que no recordi que hi ha una rentadora pendent de fer.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Les característiques personals també influeixen en la satisfacció amb el teletreball. S’ha demostrat que aquells treballadors amb tarannàs més individualistes creuen més en les bondats del treball a distància, respecte a aquells que pensen més en el grup o col•lectiu. També, les persones que confien en jerarquies virtuals de poder a les organitzacions no l’accepten tan bé com les que se senten còmodes amb estructures més horitzontals.

Per al teletreball, doncs, no hi ha cap fórmula universal. Si es pot triar, es tracta de descobrir quants dies a casa generen satisfacció, amb quina qualitat hi podem treballar i amb quina freqüència necessitem certa vida social laboral.