Paraules llancívoles

La resistència del candidat d’EH Bildu a lehendakari, Pello Otxandiano, a qualificar de banda terrorista ETA ha agitat les aigües d’una campanya electoral al País Basc que transcorria tranquil·la, sense altisonàncies, com correspon al fet que llevat de sorpresa majúscula es conegui per endavant quins dos partits formaran la coalició de Govern, si bé la pugna per ser el partit més votat continua oberta entre el PNB i l’esquerra abertzale. Otxandiano prefereix referir-se a ETA com a "grup armat", la qual cosa ha obert les portes al fet que els seus adversaris, del PP al PNB, passant pel PSE i el Govern, hagin carregat contra EH Bildu, on conserva un pes important Sortu, hereva de l’antiga Batasuna que va fer del metallenguatge del conflicte un dels seus senyals d’identitat durant els anys de terror d’ETA.

Diu molt de la situació de la democràcia espanyola que la discussió sobre què és i no és terrorisme continuï sent motiu de contesa electoral i de lluita política. Coincideix que, a hores d’ara, al País Basc el candidat d’EH Bildu no consideri terrorista ETA amb el fet que a Madrid el Tribunal Suprem hagi obert causa penal contra els que considera capitostos de Tsunami Democràtic sota l’acusació de terrorisme. En els dos casos, al voltant de l’ús (o no) de la paraula terrorisme s’escenifica una dansa d’ideologia, visió del món i intencionalitat política. I molta propaganda amb objectius curtterministes.

Terrorisme és una paraula amb una definició, ús, abús i manipulació que genera grans discussions arreu del món, no només a Espanya. Però en la vida política espanyola hi ha un plus, és una més de les paraules que s’utilitzen per dividir i sacsejar, ja que en els anys transcorreguts des de la transició no s’ha aconseguit construir un marc de convivència dins del qual dissentir i discutir tant com sigui necessari sense estripar les cartes. Al contrari, la llista de paraules marcades per la discòrdia augmenta, i al fer-ho limita i contamina la conversa política a mesura que la polarització s’aguditza.

Víctima, memòria, feminisme, llibertat, violència masclista, dictadura, feixista, cop d’Estat o emergència climàtica són algunes d’aquestes. Remeten a alguns dels assumptes sense resoldre en dècades i a d’altres que han caigut a les tèrboles aigües de les guerres culturals. Espanya no ha construït un relat comú de les seves grans cicatrius, des de la Guerra Civil (Esperanza Aguirre tornava a la càrrega recentment sobre el que ella anomena el "cop d’Estat" de l’esquerra previ al de Franco) fins a l’11M. De la mateixa forma, les cròniques electorals d’aquestes eleccions basques descriuen una societat en la qual els joves desconeixen què va ser, què va fer i què va suposar el terrorisme d’ETA, i a Catalunya on uns veuen un cop d’Estat d’altres veuen ciutadans apallissats per antiavalots.

Així, es banalitzen els conceptes, tot és terrorisme i res ho és, tothom s’apropia de les víctimes, hi ha fatxes a tot arreu, la llibertat serveix per a tot i la violència masclista es desacredita com a ideologia de gènere i se substitueix per la violència intrafamiliar. És una manera d’evitar aportar arguments a les discussions fonamentals de la societat espanyola, algunes de molt antigues, d’altres conseqüències dels temps que vivim.

¿Com s’articula la pluralitat d’Espanya? ¿La nació, es defineixi com es defineixi, sigui quina sigui, és per sobre dels ciutadans que la formen? ¿Quines van ser les causes de la Guerra Civil? ¿Com s’afronta la reconciliació, quins són els passos que cal fer? ¿Com s’explica el franquisme? ¿Quin és el pes que la memòria ha de tenir avui? ¿Quina és l’actitud d’higiene democràtica innegociable davant el terrorisme? ¿I davant ideologies racistes que neguen drets i llibertats?

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Preguntes com aquestes, i d’altres també importants, no formen part en realitat de la conversa política. Els arguments s’acumulen com munició i les paraules es llancen contra els adversaris, segons com vagin les enquestes, amb arguments que han de cabre en un tuit.

Sense paraules que signifiquin el mateix, no hi ha conversa política. I on no es conversa, es crida, es gesticula, es postureja i es degrada la convivència i la salut democràtica.