Mónica Oltra: inèrcies del procés penal

En el cas de Mónica Oltra han confluït de la manera més desgraciada algunes d’aquestes inèrcies. No entraré en els detalls del cas per evitar un judici paral·lel, ja que ningú aliè a la investigació coneix exactament tot l’esdevingut. Partim, doncs, només dels fets evidents. L’exmarit de Mónica Oltra va ser condemnat per abusos sexuals a una menor. Durant aquell procés va sobrevolar una suposada mala praxi de la Conselleria d’Igualtat –departament dirigit per Oltra– a l’haver emès un informe reservat sobre el cas en el qual s’exculpava l’exmarit. És justament aquesta pretesa mala praxi la que s’imputava a Oltra i a altres persones de la conselleria, i que ara ha conclòs amb un sobreseïment provisional per absència d’indicis. Passa, a més, que el jutge d’instrucció en un primer instant ja no va veure indicis de delicte en l’actuació de la conselleria, però va ser corregit per l’Audiència Provincial de València en el sentit que havia de reobrir la investigació que ara confirma la conclusió inicial del jutge: "No existeixen indicis que s’hagi comès cap delicte". A tot això s’afegeix que la fiscalia va donar suport a la imputació i que la menor estava defensada per un advocat amb un rerefons polític clarament advers a Oltra, i per dues acusacions populars del mateix biaix ideològic. Un últim detall menor: una cosina de la víctima va acusar públicament aquests inicials suports en la seva defensa –exceptuant la fiscalia– d’haver-la utilitzat fins a la dimissió d’Oltra, persuadint-la amb promeses laborals i després abandonant-la a la seva sort.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La imputació és, tot i que s’eviti dir-ho, una acusació judicial d’ofici que prové d’un sistema processal penal de l’edat mitjana que, no per casualitat, es va dir "sistema inquisitiu". L’acusació popular és una raresa espanyola –i andorrana– en el món que permet a qualsevol ciutadà, amb tots els seus prejudicis, posar a la picota del procés penal qualsevol persona. El sobreseïment ha de ser lliure, és a dir, definitiu, quan no hi ha indicis de delicte i, en canvi, per inèrcia, a la pràctica sempre es dicta, defectuosament, de manera provisional, i això suposa deixar la investigació molt temps amb la possibilitat de ser reoberta, "per si de cas", i això és incompatible amb la presumpció d’innocència, que és un dret fonamental. I és que aquest dret té amb freqüència un perfil baix a Espanya, particularment quan afecta polítics, qualsevol polític. De fet, les fiscalies al món –no només a Espanya– acusen sistemàticament i obliden que el paper del fiscal en el procés no és exercir d’acusador, sinó d’ajudar els jutges a observar la legalitat, posant-se, segons correspongui, del costat de l’acusació o de la defensa. El primer passa gairebé sempre. El segon és una altra raresa només observada en casos com el de la infanta Cristina.

Si no existís la imputació judicial, sinó només l’acusació del ministeri fiscal, si l’acusació popular no n’enredés en els processos penals amb el beneplàcit acomplexat –Espanya va ser una dictadura– de l’article 125 de la Constitució, que assumeix de forma naïf que suposa una "participació ciutadana en la justícia", i si la presumpció d’innocència fos un dret fonamental realment efectiu, que s’activi tan aviat com un jutge no observi indicis de delicte, Mónica Oltra no hauria dimitit. No vegin lawfare en l’actuació de jutges i fiscals. Vegin utilització, amb finalitats polítiques, d’un procés penal que, en el seu conjunt, funciona amb males inèrcies. I no se’n vagin encara. El sobreseïment provisional és recurrible, no fos cas que desaprofitéssim una altra mínima oportunitat de tornar a recalcar la presumpció d’innocència.