Llei de violència masclista i llei trans

El que no estan fent tant les televisions és aprofundir en el que alguns aprofiten per comentar en aquests platós, com accedir a quotes professionals per a dones o... encara més. Vaig veure només un d’aquests programes, el de Sonsoles Ónega, en el qual un exmilitar, ara Francisca Javier, defensava la seva autoidentificació com a dona. Però va abocar algunes frases que van cridar molt l’atenció.

Deia que ningú podia qüestionar la seva identitat perquè així està a la llei, "de la mateixa manera" que amb la llei de violència masclista si una dona diu una cosa és veritat tant sí com no. També van recuperar una entrevista d’ell on deia: "Em vaig separar el 2012 i la meva exdona va segrestar el meu fill el 2015. Veient que les dones teníem una supremacia i una sèrie d’avantatges i prebendes sobre l’home, vaig començar a autopercebre’m dona. Som intocables. La meva exdona ha retingut vuit anys il·legalment el meu fill, i ara el té la seva parella. Ara que soc Paca espero poder recuperar-lo". Per acabar, va afegir que hi havia "14.800 dones que van dir que eren maltractades, i no és veritat". Va ser en aquell moment quan Ónega li va retirar el micròfon i va acabar la seva exposició.

Què havia passat

El que s’ha de fer en aquests casos és el que no fa la justícia. Atès que l’exdona va ser esmentada, se l’hi havia d’haver dit i investigar què havia passat fins llavors. I de passada aprofitar per no permetre comparar la llei trans i la llei de violència masclista, que són completament diferents. Hi hauria molts punts per tractar, però aquí només tres per no continuar desinformant:

Barrejar un tema civil i un de penal. Al marge que una persona trans pugui denunciar-ne una altra per discriminació, en aquest programa pretenen posar al mateix nivell qüestions diferents. El protagonisme en la llei trans recau en el registre civil, que és on es procedeix al canvi de sexe. Quan diuen que no es pot negar la identitat de la mateixa manera que amb la llei de violència masclista "una dona diu una cosa i és veritat tant sí com no", és fals. Perquè les víctimes de violència masclista no fan un registre. Elles denuncien, i això no va per la via civil sinó per la penal, perquè hi ha pena de privació de llibertat. I això significa afrontar un judici, amb una acusació, i haver de presentar proves, entre elles proves mèdiques i psicològiques (ja sabem els prejudicis a què s’enfronten), i s’han de sotmetre a una sentència, insisteixo, per la via penal. Per la civil hi aniran divorcis o custòdies, però aquests senyors comparen un registre amb una denúncia.

La llei trans ja contemplava els casos amb delictes de violència masclista. Sí, a l’article 46.3 hi és, però sembla que ningú cau en el fet que hi ha situacions en què no hi ha una condemna per violència masclista perquè la dona va tenir por de denunciar, es va separar per anar-se’n i va aconseguir la custòdia dels fills. I amb això a favor dels presumptes agressors (la falta de condemna) poden presentar-se ara amb temes delicats, com les visites amb els fills que alguns jutges els han impedit veure. I d’aquí venen declaracions com les que hem sentit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les dones menteixen amb la violència masclista, també. Suposo que es refereixen a l’"enorme" 0,01% de denúncies falses. Això no indica que hagin fet frau de llei, perquè en cada cas el que cal demostrar és diferent. En el frau de llei és demostrar que s’utilitza la llei per cometre una estafa o frau, mentre que la denúncia falsa parteix d’un procés judicial previ, ha de demostrar que en el moment de la denúncia era conscient de la seva falsedat i ha de presentar proves per demostrar-ho. I per demostrar-ho s’ha d’afrontar un altre judici.

Insisteixo, quan cadascuna d’aquestes persones vagi pels platós i aprofiti per fer negacionisme de la violència masclista, el que cal és que s’acabi explicant tota la veritat, sabent els casos que porten darrere i d’on ve aquest interès per deixar anar aquestes declaracions en meitat de les entrevistes. Perquè potser, allà, hi ha el fons de la resposta de tot plegat.