¿Illa, Aragonès… o Puigdemont?

Els Comuns són un grup amb història, ja que venen d’ICV i del PSUC; i deuen haver decidit que, perdut l’Ajuntament de Barcelona i de cara al nou cicle electoral, volien aixecar la bandera de l’ecologisme radical, malgrat que a Barcelona l’aposta divisiva de Colau no va aconseguir la revàlida.

Per la seva banda, Aragonès només podia anticipar eleccions. Va ser elegit al capdavant d’una treballosa coalició amb Junts i les CUP, amb 74 diputats, però la ruptura amb Junts l’octubre del 2022 –volguda per tots dos, perquè van comprovar que més enllà de les crítiques a Espanya no sabien entendre’s– el va deixar sol amb 33 escons de 135. Ha sigut un president que ha contribuït a normalitzar Catalunya i suavitzar el cisma del 2017, però governar en minoria és difícil. I confiar que el PSC i els Comuns –amb qui ERC comparteix tics, com l’aversió a l’ampliació de l’aeroport– el recolzarien sempre era una ingenuïtat. El PSC ho ha fet per l’afany de Salvador Illa de teixir acords que acabin amb la divisió entre catalans, però els Comuns han decidit volar per compte propi.

A Aragonès no li quedava cap altra sortida digna. No és el millor, perquè l’estabilitat política és convenient, però amb només 33 diputats no la garantia. Ara caldrà votar el 12 de maig en un moment català, també espanyol, europeu i mundial, molt complicat. I llegint les enquestes només hi ha tres candidats que poden aspirar a presidir Catalunya. El primer, segons el CEO de la Generalitat, és Salvador Illa del PSC; seguit de Pere Aragonès i el que finalment decideixi Junts que –segons va insinuar ahir Turull– podria ser Carles Puigdemont, que després va afirmar que li "faria il·lusió".

Però és difícil que cap dels tres tingui majoria absoluta. Catalunya és molt plural i es necessitarà un president que parteixi d’aquesta realitat plural i no li faci fàstics a dialogar ni amb els altres dos grans (ara tenen 99 dels 135 escons) ni amb els Comuns ni els dos grups de centredreta (PP i Cs). Ja sembla clar que voler governar Catalunya des de l’exclusivisme (només amb els nostres) serà no només gairebé impossible, sinó contrari a l’interès dels ciutadans.

És hora d’aterrar en el realisme. Sobretot quan la realitat política espanyola –es va veure ahir en el molt aspre xoc entre Sánchez i Feijóo– no incita a l’optimisme. I amb independència de simpaties polítiques tant Tarradellas com Pujol, Maragall o Montilla van ser presidents que van saber teixir i tenir complicitats i influència a Espanya. Catalunya no anirà bé si Espanya va malament.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I el panorama espanyol està lluny de ser òptim. Un Govern amb una majoria poc coherent, una oposició de dretes que creu que hauria de governar. A més, ara les eleccions catalanes –amb l’obligada competitivitat electoral entre ERC, Junts, els Comuns i el mateix PSC– faran impossible pactar els pressupostos del 2024. Sánchez ja n’ha pres nota i ha decidit preparar els del 2025. Una anomalia afegida. Tres eleccions en els pròxims tres mesos –20 d’abril a Euskadi, 12 de maig a Catalunya i 9 de juny, les europees a tot Espanya– no són una assignatura gens fàcil per a Sánchez. Tampoc per a Feijóo.

Amb la guerra a Ucraïna, una crisi humanitària a Gaza que pot tenir derivades perilloses, la incògnita sobre les eleccions americanes i la tensa situació espanyola, a Catalunya hauria de ser hora de governar amb els peus a terra, no des dels somnis; els pactes, que seran obligats, i el pragmatisme, que no està disputat amb objectius ambiciosos. Però caldrà esperar al 13 de maig.