Amnistia: després del pacte final

L’amnistia era convenient per començar a tancar la greu crisi espanyola provocada per la fracassada declaració unilateral d’independència el 2017 i els errors anteriors i posteriors. Però l’amnistia és una mesura molt excepcional –no una llei orgànica més– i havia de ser fruit d’un gran consens, no de l’exigència dels set diputats de Puigdemont. O dels 14 que sumen ERC i Junts. No ha sigut així, per això ha calgut "reescriure-la", per por que el poder judicial –que és qui l’ha d’aplicar– l’obstaculitzés, ja que hi ha jutges –inclòs el Suprem– que creuen avui, quatre anys després dels fets, que els que van impulsar les protestes contra la sentència del 2019 són sospitosos de terrorisme.

Alguna cosa més que un tripijoc

Però el nou redactat, com diu ERC, és pura cosmètica. El paper de la Comissió de Venècia hi ha ajudat, però l’amnistia la continuaran aplicant els jutges. Com ha de ser en un Estat de dret. I sorgiran problemes, perquè el primer grup parlamentari –que controla el Senat– hi està en contra, i la cúpula judicial se sent ofesa perquè la veu com un atac a la seva actuació després de la DUI del 2017.

Tot i que l’amnistia és alguna cosa més que un tripijoc després de les eleccions de juliol. La desinflamació, el diàleg i els indults als condemnats el 2019 han fet que el clima català canviï de manera radical. Avui ningú, tret de l’ANC, cada vegada amb menys poder de mobilització, advoca per la via unilateral. L’independentisme sap, tot i que no ho diu, que la independència unilateral és impossible. I que la no unilateral potser és cosa... del segle XXII.

Un altre problema és que, tot i que l’amnistia pot ser un pas més en la normalització de Catalunya –tendeixo a creure-ho i té el suport de 115 dels 135 diputats del Parlament–, divideix molt Espanya. Al Congrés només serà votada –si no hi ha imprevistos– per 177 diputats contra 172. Clar, això revela que el PP és més feble a Catalunya. ¿Per què? Potser perquè no ha sabut, o no ha volgut, entendre Catalunya (país que, com tots, arrossega contradiccions) i que –el PP ho sap– és Espanya. ¿No ha sabut el PP connectar amb el 16% de la població espanyola? Alguna vegada Feijóo ho ha donat a entendre.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’amnistia pot ser positiva a Catalunya, doncs, però agreujar la polarització espanyola. ¿Calia haver-la fet així? Segurament no, però els parlaments –agradin més o menys els resultats electorals– són sobirans. Però la llei d’amnistia ni serà un referent mundial (Bolaños dixit) ni consolida la legislatura. Sense Pressupostos per al 2024, la legislatura serà curta. I els Pressupostos no seran fàcils, perquè les demandes dels socis de la investidura poden ser molt incompatibles. Puigdemont vol un altre futur. És legítim, però no és un soci còmode. I Sumar –en hores baixes, perquè s’ha vist (a Galícia) que Yolanda Díaz és més imatge que substància– exigirà mesures radicals (i irrealistes) per la seva lluita amb Podem, que s’hi juga el ser o no ser en les pròximes eleccions europees. ¿Podran Sánchez i María Jesús Montero quadrar el que sembla impossible per a un país de l’euro?

Amb Pressupostos, la legislatura es pot allargar una mica. Però, ¿quant? Dependrà del subsol del cas Koldo i de les eleccions europees. En qualsevol cas, el desorbitat frontisme de la política espanyola no és sostenible. Sí, es pot governar Espanya amb el suport de només mig Espanya. Ho fa Scholz a Alemanya. Però no en guerra amb l’altra mitja. El CDU i l’SPD no només no s’insulten, sinó que han governat junts. Als lands i a Berlín.