¿Sense els EUA?

No fa falta ser proamericà per constatar que sense la seva entrada en la guerra mundial, l’Alemanya de Hitler hauria guanyat. I que després Stalin, amb l’ajuda del PCF, hauria pres París. Com Praga. Es jutgi com es jutgi la guerra del Vietnam, o el cop contra Allende, sense l’OTAN el món hauria sigut un altre. I ara Europa es pot quedar sense la protecció americana. Putin fa més por que Stalin, fins al punt que Suècia i Finlàndia –que en la Guerra Freda no van voler entrar a l’Aliança Atlàntica– han optat per trencar la seva llarga tradició neutralista. I la victòria de Trump el superdimarts –i la debilitat de fons de Biden– poden fer que Amèrica torni a l’aïllacionisme i deixi de ser un referent. Trump és un populista nacionalista, fascinat per l’autoritarisme de Putin i molt allunyat de la tradició de la democràcia americana.

Després del superdimarts està clar que Trump serà candidat ja que Nikki Haley, que li plantava cara des del conservadorisme republicà, ha llançat la tovallola. I Biden serà el candidat demòcrata. No es pot donar per perduda una batalla abans de temps, però avui les enquestes diuen que Trump guanyaria (48% a 43%). I el pitjor és que Biden, que no ha sigut un mal president, té segons Gallup una aprovació de només el 38% contra el 59%. La seva política exterior només té el suport del 33% (contra el 62%) i l’econòmica, del 36% (contra el 61%). I això malgrat que el PIB americà creix (més que l’europeu) i l’atur està en mínims. ¿Per què, doncs, la debilitat del candidat demòcrata?

Potser perquè la inflació ha sigut tan alta que ha erosionat el nivell de vida de la classe mitjana i la Reserva Federal ha apujat els tipus d’interès al màxim en 22 anys (5,5%). I que la seva actitud davant la immigració, titllada de permissiva, és censurada pel 67% dels americans i avalada només pel 28%. ¿La reacció contra la immigració i contra l’ala progre dels demòcrates? Més decisiu pot ser que, segons una enquesta de The New York Times, el 73% dels americans creguin que Biden (81 anys) és massa vell per ser president mentre que nomésuna mica més de la meitat (42%) creuen el mateix de Trump, malgrat que (77 anys) és només quatre anys més jove.

Amagar el cap sota l’ala

¿Té més credibilitat un contumaç reaccionari, que va intentar un cop per no admetre la seva derrota i que inquieta els republicans moderats i gran part del món empresarial (la força de Haley), que un demòcrata centrista que ha governat amb gent competent l’economia (la premi nobel Janet Yellen) i que ha plantat cara a Putin, però que confon noms i dates? L’Amèrica que va sorprendre amb Kennedy, Reagan i Obama té avui poca capacitat de renovació i és la primera vegada que els dos candidats a president tenen una edat tan avançada. ¿La insatisfacció amb el sistema americà (el 66% avui contra el 30% el 2004, segons Gallup) i la por del futur poden fer que l’electorat amagui el cap sota l’ala com els estruços? ¿Passa una cosa similar a Europa amb l’auge de l’extrema dreta a França i Alemanya, que encara no guanya eleccions, tot i que sí a Itàlia, on Meloni de moment s’adapta?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En el món que ve –tot i que al final no guanyi Trump–, Europa haurà de gastar més en defensa perquè Putin no s’extralimiti i evitar així la guerra. Europa, amb protecció americana i malgrat la crisi, ha aconseguit mantenir –tot i que no sense dificultats– el seu Estat del benestar. En els pròxims anys, amb més despesa militar, l’assignatura serà més dura de quadrar. I per a això la limitada però habitual entesa entre conservadors i socialdemòcrates serà més imprescindible que mai.

A Espanya, Sánchez i Feijóo ni se n’assabenten. El seu únic objectiu és mantenir o conquerir la Moncloa. Sense consens... com el cel que prometia Iglesias.