Tambors de guerra

Soroll de sabres o potser hauríem de parlar d’algoritmes bel·licosos desbocats, perquè aquests dies s’escolten propostes que semblen prefigurar nous escenaris bèl·lics.

Emmanuel Macron ha fet unes explosives declaracions en les quals no exclou cap opció, inclosa la d’enviar forces terrestres a Ucraïna, perquè cal evitar que Rússia guanyi aquesta guerra. Fins i tot estant d’acord amb aquest objectiu, que clavaria un cop mortal a l’OTAN, ningú l’ha secundat: ni americans ni britànics, que són els que podrien fer-ho, ni alemanys, nòrdics ni polonesos. També Espanya, que no vol ni acostar-se al mar Roig per defensar la llibertat de navegació, s’ha afanyat a afirmar que amb nosaltres no comptin. La raó és sòlida, perquè posar botes de l’OTAN a Ucraïna trencaria una acurada ambigüitat occidental i el nostre estatut de no bel·ligerància, i desencadenaria una guerra entre Rússia i l’OTAN que rebria el nom de Tercera Guerra Mundial i que seria una tragèdia global.

Els russos, feliços amb l’oportunitat que els ha brindat el francès, han entrat al drap i han tornat a desempolsegar l’amenaça nuclear. El mateix Putin ha dit des de l’escenari de l’Assemblea Federal que soldats de l’OTAN lluitant a Ucraïna provocarien "una resposta nuclear i això seria el final de la civilització". I després va reblar: "¿És que no se n’adonen?". Semblava un mestre d’escola adreçant-se condescendentment des del seu faristol a alumnes revoltosos i ignorants.

Macron és un home intel·ligent i sabia que ningú a la UE o a l’OTAN el recolzaria, per la qual cosa ens podem preguntar per què ha dit el que ha dit. Una possibilitat és el sempre insatisfet desig de França, l’única potència nuclear de la UE, per ocupar cada ics temps la portada dels diaris. Coses de la grandeur. Una altra raó pot haver sigut un missatge a Putin, que està encoratjat amb els avenços de les seves tropes a Ucraïna i l’eliminació de rivals interns com Navalni, dient-li que els europeus no ens cansarem de recolzar Zelenski facin el que facin els americans. Una tercera possibilitat, no menyspreable, cal buscar-la en el front domèstic, que sempre importa, i és descol·locar Marine Le Pen i la seva Agrupació Nacional, que com a bons ultradretans simpatitzen amb Putin. Una vegada aconseguit l’enrenou que buscava, els seus adlàters s’han afanyat a explicar que aquests soldats no entrarien en missions de combat, sinó que es dedicarien a funcions com el desminatge o l’assessorament en la fabricació local de projectils d’artilleria i altres armes de guerra. També els EUA en van començar enviant uns quants assessors al Vietnam i ja saben com va acabar.

En aquest ambient tan poc simpàtic ha irromput Ursula von der Leyen, en campanya electoral, per advertir que tot i que res fa indicar que la guerra sigui a prop, res impedeix pensar que no pugui arribar a produir-se i per això ha proposat preparar-nos reestructurant la despesa europea de Defensa, actualitzant la nostra indústria militar per aprofitar sinergies i compatibilitats, i modificant els estatuts del BEI per finançar la fabricació i la compra d’armes europees i de passada disminuir la nostra dependència dels EUA, una cosa que posarà furiós el seu poderós complex industrial-militar, que no voldrà perdre el sucós mercat europeu.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Segons la meva opinió, rere aquestes declaracions està el comprensible nerviosisme europeu de quedar-nos sense protecció si al novembre torna Donald Trump a la Casa Blanca, perquè ja saben que admira Putin i menysprea l’OTAN.

I precisament ara, a Gaza, una multitud famolenca que buscava desesperadament menjar atacant un comboi d’aprovisionament ha sigut tirotejada pels israelians. Es parla de 100 morts i 700 ferits. Quan el 7 d’octubre passat uns terroristes de Hamàs van fer una terrible massacre, tota la meva simpatia va anar cap a Israel, una democràcia envoltada d’autocràcies enemigues. Quatre mesos més tard i després de 30.000 palestins morts, amb un percentatge obscè de dones i nens, la meva simpatia no pot seguir amb Israel, el nom del qual queda des de Gaza tacat per greus crims contra la humanitat. Si no és una cosa pitjor. Una democràcia té dret a defensar-se, però ha de fer-ho amb les armes d’una democràcia, que exigeixen respectar el Dret Internacional i el Dret Humanitari, com ho va recordar el TIJ fa un mes. I Israel no ho fa.